Una vegada més, acompanyat i mercès al vell amic el doctor Peio Pascual, metge, poeta, pintor, col·leccionista i activista cultural de tot allò que es cou a Llagostera, vàrem visitar la fusteria d’en Josep M. Mayol, fill del pintor Pere Mayol, del qual té una important col·lecció de pintures. És la segona vegada que ens ensenyen aquestes obres, de les quals ens han entusiasmat els paisatges d’en Mayol, pare, artista format a l’escola d’Olot. Primer fou deixeble d’en Ivo Pascual, i sobretot de Mossén Gelabert, i de Josep Mas, director de l’Escola de Belles Arts de Llagostera de 1900 al 1949, on Mayol continuaria la seva tasca dels anys.

Per complementar la nostra visió i crítica dels pintors de Llagostera, ens ha deixat el llibre Vuitanta anys de pintors de Llagostera. 1892-1975, de Mariona Seguranyes. A banda d’això, volem destacar que la visió privilegiada que em proporciona l’amistat amb l’Enric Marquès i en Peio Pascual, de la seva obra, que també són artistes llagosterencs que traspassen, per les seves compexes i polifacètiques personalitats i per la riquesa i innovació de les seves obres, l’àmbit local, i per això poden ser considerats pintors d’abast català.

Tornant a l’obra d’en Pere Mayol, direm que és digne deixeble de l’extraordinari pintor de paisatges impressionistes Mossén Gelabert. Segons l’Enric Marquès, el polifacètic capellà científic i pintor, està mig oblidat a Llagostera, on visqué uns trenta anys; el mateix podríem dir d’en Pere Mayol, company seu de sortides pictòriques, qui arribaria molt més lluny que el seu admirat mestre; destaquem una sèrie de paisatges que tenen la pinzellada dels petits estudis pictòrics de l’anglès Constable, i del francès Corot. Ens agraden moltíssim dues pintures d’unes multituds que entren i surten de l’església o van al mercat, perquè ens recorden les millors obres de Regoyos, d’en Nonell, i també del Perpinyà, el pare, de Girona; són obres pintades abans de la Guerra Civil; finalitzada aquesta haurà de tornar a Llagostera, on com a republicà serà marginat, i com altres artistes haurà de fer de professor de pintura, tot i que ell acabarà siguent director de l’Escola de Belles Arts de Llagostera de 1949-1986, fins a la seva mort.

A continuació, acompanyats per l’incansable Peio, anem a la casa on viu en Josep M. Mayol, el fill d’en Pere, on el trobem a l’entrada del seu taller-exposició, pintant assegut en la seva cadira de rodes, envoltat de diverses dotzenes de pintures molt figuratives. Durant una llarga estona vàrem estar parlant del seu pare, i d’ell mateix també pintor i director que va ser durant vint-i-cinc anys de l’Escola de Belles Arts del Prat del Llobregat: el fill Mayol, excel·lent pintor, és molt més un notable dibuixant; té unes obres molt acurades i perfeccionistes, els seus dibuixos a la ploma semblen gravats de tan perfectes. A casa seva podem tornar a veure una sèrie de les darreres obres d’en Mayol, pare, obertament postimpressionistes amb aires de Monet i Pisarro; i què dir d’uns petits quadrets de paisatges, molt sintètics i intemporals que superen en tècnica i color als Roure, Lozano Vayreda; es podrien comparar a alguns dels darrers grans pintors olotins com en Gussinyer i en especial en Pujol.

Per tots aquests motius i la qualitat de les obres d’aquests pintors, recomanaríem a la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Llagostera, que organitzin una sèrie d’exposicions o mostres dedicades a Mossèn Gelabert -del que en Peio Pascual en té més de trenta obres- i sobretot dels Mayol, en Pere i en Josep M. com ja feren amb la petita mostra antològica de l’amic Peio, ara fa un any. [Diari de Girona]