Ahir -1 d’octubre- te’n vares anar, Pili, i amb tu la gran referència del que ha estat el món del patinatge gironí des dels seus inicis. No és una afirmació agosarada, o feta des d’un punt de vista d’amistat; és un fet irrefutable. Has comptat per desenes els títols, les medalles i els campionats que has guanyat, tu amb les teves patinadores i les teves patinadores amb tu.

Són molts els noms de les nenes que una dia es varen estrenar en el patinatge i que en tu hi van trobar l’entrenadora, l’amiga i una segona mare. Avui totes t’acompanyen. Alguna cosa deu voler dir. Com les vares marcar!

Sense parlar de la teva carrera esportiva: llarga, exitosa i merescudament reconeguda, si caldria referir-se a l’arsenal de copes i medalles que vas arribar a guanyar i que han omplert el menjador de casa teva. Curiós, però, que mai hem sentit que en presumissis, ni una sola vegada, de cap dels teus èxits. Si de cas, només del fet d’haver portat la torxa olímpica, que tant et va omplir i fer feliç.

Però seria injust recordar-te només pel patinatge, ja que a partir d’un cert moment de la teva vida va ser la ràdio la que et va captivar absolutament. Recordo com si fos ara les estones que ens havíem passat preparant el teu primer programa a Ràdio Salt, El petit esport es deia. Encara el tinc al cap, com si fos dissabte passat o el de fa dues setmanes.

Aquella va ser una època de molta pinya a la ràdio, amb la rauxa d’en Plade, la música d’en Josep Sánchez, amb el “ja ho farem” d’en Jordi Pallejà, les mogudes radiofòniques d’en Lites i en Coro, que després seria el teu gendre; i la pauta que en Manel posava com a director. La relació en aquella redacció era molt estreta, personal i profunda. I aquí, tu hi vares tenir molt a veure perquè fos així.

“Bon dia, amics”, deies cada dissabte al matí quan començaves l’espai. Radiofònicament, com tots quan ens hem iniciat, el programa era més voluntariós que acurat. Però feia la seva feina, ocupava el seu espai i donava veu als esportistes saltencs i gironins que en tenien poca o gens. I així va créixer. La teva ràdio va passar dels dissabtes als dies feiners i d’un sol dia de programa va evolucionar cap a un de diari, que aleshores molts cops ja res tenia a veure amb l’esport, però sí amb la gent i amb la proximitat. Allà vares començar a congregar una legió de seguidors i seguidores que has mantingut fidelment amb el pas del temps, des de Ràdio Salt fins a Ràdio Cassà, i sempre amb la senzillesa de dir planerament allò que volies fer arribar.

Has estat, amb això t’envejo, una persona apassionada. Del patinatge, de la ràdio, però també de la teva família, de la teva germana, de les teves filles i en els darrers anys, dels teus néts. Dormies poc i treballaves molt i has estat d’aquella mena de gent que, sense saber ben bé com, sempre tenies temps de fer-ho tot i d’estar per tothom.
Deixa’m que per acabar faci allò que tu no haguessis fet mai, destacar els premis que has acumulat. D’entre tots, crec que n’hi ha dos que et varen fer especial il·lusió: la Medalla de l’Esport de les comarques gironines que et varen atorgar el 2009 i ser reconeguda amb el Premi Tres de Març que et distingeix com una personalitat en la història de Salt.

Personalment t’he de donar les gràcies per portar-me a dinar un dia amb una teva expatinadora. I ara ens tocarà mirar endavant. Sàpigues que ens costarà, però ho farem amb el positivisme que tu sempre professaves. I sense voler ser portaveu de ningú, deixa’m que et digui que les teves patinadores, els teus amics de la ràdio i, per descomptat la teva família, et trobarem molt a faltar. T’estimem.