La Waed Ayash és psicòloga. Viu a Jerusalem est, la part de ciutat que les tropes israelianes no varen poder conquerir el 1948, però que varen ocupar el 1967 juntament amb tota la ribera occidental del riu Jordà, que coneixem per Cisjordània. La casa de la seva família és al barri de Silvan, una antiga vila annexionada a la ciutat santa i que des de fa anys és objecte de la cobdícia dels colons israelians, que dia sí i dia també fustiguen i agredeixen les famílies palestines per aconseguir que marxin de la zona i així poder ocupar il·legalment les cases que queden tancades.

Fa massa temps que els ulls de la Waed ploren per en Milad, el seu germà petit. Va morir a mans dels colons israelians que, davant de la porta de casa seva, en un atac col·lectiu i racista, li varen endegar un tret al bell mig de la seva adolescència. Va morir, perquè els palestins sempre moren, a ganivetades, atropellats, a trets, segons els diaris, mai els assassinen.

Els nens de Silvan creixen envoltats de pobresa i repressió, els fruits inseparables de l’ocupació militar. Son valents, massa, i això els porta a ser detinguts per enfrontar-se als soldats amb quatre, cinc, sis, set anys, la primera de moltes vegades. La Waed els ajuda a expressar i demostrar les seves emocions de nens, que creixen massa de pressa, perquè no vol que morin víctimes de la violència dels colons i del seu propi coratge, com el seu germà Milad.

No tenen futur, no el veuen enmig de les declaracions de pau i les negociacions entre Israel i el govern de l’Autoritat Nacional Palestina. Declaracions de pau, processos, fulls de ruta, que han sentit tota la vida com una música monòtona de promeses inconcretes. Els nois i noies que a Silvan, Jerusalem i la resta de la Palestina històrica són els fills d’Oslo, aquell tractat de pau dels anys noranta, la pau dels valents, que fa ja 22 anys varen signar Iàsser Arafat i Yitzhak Rabin; el primer morí enverinat, era palestí, al segon el va assassinar un sionista radical esperonat pels discursos incendiaris d’un jove Benjamin Netanyahu.

Els fills d’Oslo ara tenen de 5 a 25 anys, han escoltat a casa les històries heroiques dels enfrontaments de la primera Intifada, el combat que va doblegar els falcons de l’exercit israelià i els va fer seure a la taula de negociacions. Han sentit les vergonyoses històries de corrupció dels governs del president Abu Mazen, de la col·laboració de les policies palestina i israeliana contra els palestins, les tortures, les detencions sense càrrecs, les deportacions i la destrucció de les cases d’aquells que no abaixen el cap, d’aquells que no es resignen a perdre la terra i la llibertat.

Els fills d’Oslo, la Waed, no tenen res a perdre perquè ho han perdut tot. Veuen al seu davant el Mur de Ferro que pregonava Jabotinsky; la neteja ètnica contra els palestins que han implementat tots els governs des de Ben-Gurion a Netanyahu passant per Golda Meir i Ehud Olmert; el destí que els té reservat l’estat d’Israel com a ciutadans de tercera en el seu paradís d’apartheid i exclusió.

L’enemic d’aquests joves sense futur és l’ocupació militar israeliana, les complicitats que maten de governs i institucions europeus, el comerç amoral d’armes provades en combat sobre les seves espatlles, els buròcrates de l’ANP encapçalats pel president Abu Mazen.

Les seves armes són, a Palestina, el seu coratge i la seva joventut. A fora, al món, la solidaritat de la gent digna i la campanya internacional de BDS, boicot, desinversió i sancions contra l’estat d’Israel. Tots plegats volen un futur de llibertat per a la Waed i els joves fills d’Oslo. Qui no té res a perdre només pot guanyar.

Per a en Milad és massa tard. Va morir. Els palestins moren.