Feia temps que anava sentint comentaris sobre els problemes de convivència que ocasionen a vegades alguns immigrats. Però ara puc explicar de primera mà els problemes que han tingut aquest any els veïns d’una escala de només deu pisos, amb persones vingudes de fora. Es tracta d’un grup de romanesos i un matrimoni de colombians que als pocs dies d’ocupar el seu pis els primers van començar a celebrar tertúlies nocturnes molt sorolloses fins altes hores de la matinada. A més, van celebrar també unes festes familiars que ells anomenen cumpleaños a l’hora de sopar amb el lògic rebombori. La resta de veïns que portaven trenta anys a l’escala, vivint i dormint en pau i harmonia, van queixar-se immediatament de paraula i per escrit sense gaire èxit al principi. Cansats de dialogar en va amb els romanesos, els dos veïns més afectats, van demanar a la resta que se’ls dirigís una petició en nom de tota la comunitat de propietaris per tal que s’acabessin immediatament els sorolls nocturns. Així i tot, les tertúlies, continuaren i un dels romanesos va donar l’excusa que ells treballaven de dies i només podien fer festes a les nits. Va ser inútil que el veí més afectat els digués que els catalans també treballem, però que aquesta mena de celebracions les fem a l’hora de dinar o de berenar i, en tot cas, ens anem a fer-les a un restaurant. I que els recordés que en aquella escala sempre hi havia hagut silenci i tranquil·litat a les nits fins la seva arribada. Totes les reflexions eren inútils. I així va arribar una nit en la que aquell veí s’havia d’aixecar a les sis del matí i va anar a veure els romanesos per demanar-los que, per favor, el deixessin dormir. No li van fer cas i llavors ell, amb tristesa en veure la seva tossuderia i una certa por també, va trucar a la policia municipal que hi va acudir a quarts de dotze de la nit. Els policies van advertir als immigrats que les ordenances obliguen a no fer sorolls a partir de les deu del vespre i que no es poden celebrar festes que molestin als veïns i no els deixin descansar. Afortunadament el problema dels romanesos es va acabar aquí, almenys fins el moment d’escriure aquestes ratlles. Després, vaig llegir a La Vanguardia que a Badalona es preveuen multes de fins a 600 € per una falta d’incivisme d’aquesta mena. Nota curiosa: al cap d’uns dies, el veí va trobar-se a l’ascensor amb un jove romanès que vivia a Palau i li va dir: Aquí hay muy mala gente. En mi barrio son más buena gente. El veí va pensar: Doncs sí que estan apanyats els de Palau si han de suportar els “cumpleaños”! Sembla que aquell noi estava convençut que els costums dels que venen de fora han de prevaler sobre els costums del nostre país. Serà possible?

A la mateixa escala hi havia un difunt

Però llavors es va presentar el mateix conflicte amb la família dels colombians. També aquests van organitzar una festa de cumpleaños, segons van manifestar al veí més perjudicat pels romanesos de sota i pels sudamericans de dalt quan va demanar a aquests que pleguessin a quarts de dotze de la nit perquè no podia descansar. La festa havia començat a mitja tarda amb participació de mainada que corria amunt i avall i amb gresca per part dels grans, gresca que un altre veí va qualificar de molt de xivarri. Afortunadament els colombians van fer cas a la petició del veí de sota i van plegar la gresca. Cal dir, per altra part, que les dues festes de cumpleaños van coincidir amb la mort d’un dels veïns de l’escala, cosa que tant els romanesos com els colombians van passar totalment per alt. Segurament ho van fer perquè no se’n van ni assabentar ja que la integració amb la resta dels veïns és pràcticament nul·la fins avui. I el fet és que resultava molt xocant i lamentable que mentre una família estava plorant la pèrdua del pare i l’espòs, els romanesos i colombians omplien l’escala de crits d’alegria i xerinola.

Conclusió: jo crec que hem de respectar al màxim tots els drets que tenen els immigrats i acollir-los amb la màxima comprensió i benvolença. Però al mateix temps els hem de recordar que ells han de complir també amb tots els deures cívics establerts al nostre país, respectant els costums de la gent que fa ja molts anys que vivim en pisos a Santa Eugènia i a Can Gibert del Pla en pau i concòrdia. Que no es compleixi allò d’hostes vingueren que de casa ens tragueren. Al revés. Cal recordar-los el savi consell: Doquiera que fueres haz lo que vieres. Sembla de poc seny arribar a un lloc desconegut i voler imposar els propis costums, peti qui peti. O no?

I les persones d’aquí…

Com és també de molt poc seny -dit sigui de passada- portar el gos a passejar i deixar la seva porqueria al mig del carrer o a la voravia. Encara que aquest és un acte incívic que més aviat el fan persones que són d’aquí mateix. No pensen que fins poden provocar que algú ho trepitgi, caigui i es faci molt de mal?

Pere Madrenys és veí de Can Gibert del Pla
[text extret del llibret del programa de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter 2008, editat per l’AV]