EL PUNT > Més d’un centenar de persones van assistir ahir a la sala d’actes de La Farinera de Girona a l’homenatge del pintor, grafista, escriptor i activista ciutadà Enric Marquès en el desè aniversari de la seva mort, que es completarà amb l’edició d’un llibre sobre la seva vida i la seva obra periodística i una exposició sobre la seva activitat gràfica, previstos per al gener del 2005.

Les cartes enviades des de París, on va residir entre 1957 i 1975, acabaven invariablement amb una exclamació que ja era una consigna entre els seus amics: «Bon coratge!» No era pas cap rúbrica formal i opaca, una falca protocol·lària, sinó una crida a l’inconformisme contra qualsevol manifestació d’estultícia o de rutina, i l’afirmació rotunda que, fins i tot de París estant, calia comptar amb Enric Marquès com un dels militants més actius tant en l’amistat personal com en el servei a la ciutat.

Deu anys després de la seva mort, tots els que van treballar amb ell o hi van compartir els desficis de la clandestinitat i els desencants de la transició van demostrar, com ho va qualificar Narcís-Jordi Aragó, el seu company en els primers anys a Presència i en els darrers a la Revista de Girona, una «fidelitat exemplar» a aquell home «vehement i sanguini», «inquiet i apassionat», «exigent i polifacètic», que reunia al mateix temps l’estímul d’incomodar i el do de captivar.

Tots van voler ser ahir a l’acte d’homenatge organitzat a La Farinera per la Diputació, l’Ajuntament i el diari El Punt, del qual Marquès va ser fundador. Entre els centenar d’assistents, hi havia, infatigable, l’artista Isidre Vicens, i l’historiador de l’art Narcís Selles, que ha documentat detalladament el pas de Marquès per l’Assemblea Democràtica d’Artistes, i també Josep Perpiñá, Mariàngela Vilallonga, Guillem Terribas, Manel Mesquita, Miquel Pairolí, Quim Curbet, Joan Ribas o Esteve Vilanova, i els polítics Francesc Francisco, Joan Pluma, Joan Olóriz, Zoila Riera, Francesc Ferrer o Lluïsa Faxedas.

L’alcadessa, Anna Pagans, des de la tribuna, va ser la primera a referir-se a la voluntat de servei de Marquès, que en tornar a la seva ciutat, el 1975, després de quasi vint anys de fructífer desterrament a París, «no va aspirar pas a convertir-se en un pintor d’anomenada ni en un periodista de moda, sinó en un activista de la revolució ciutadana». I ho va fer amb el descobriment inesperat, quasi com en el cas de Prudenci Bertrana, de l’escriptura, va observar Aragó: en ser convidat a col·laborar a Presència, el 1967, va aflorar en l’artista el talent per a la diatriba periodística, per a l’agitació raonada, per als missatges a vegades no pas subtils, sinó sovint descarnats, del grafisme i la compaginació. Per això Aragó el va recordar per damunt de tot com «un comunicador nat» i «un forjador d’opinió».

L’alcalde de Santa Coloma de Farners, Antoni Solà, que substituïa el president de la Diputació, Carles Pàramo, va insistir en la preocupació de Marquès per «definir l’actitud de l’artista davant la societat», i Joan Bosch, president d’El Punt, va recordar-lo amb una expressió que sovint li aplicava el seu avi quan els visitava a Campdorà: «Aquest és un home sencer.» [El Punt]