Hi ha dies que tot s’atropella. Venim de veure una realitat -un tòtem caigut-: gent amb monos blancs que renyen els emigrats. Refugiats o què? Fa molts anys que quan vaig entrevistar Manuel Vázquez Montalbán, l’escriptor em va dir: d’Àfrica vindran a milions. Em va semblar exagerat. Tenia raó. La vida i la mort dels altres ha passat a ser un problema. Europa planteja, com s’ha fet a Turquia, recloure els emigrats.

Institucionalitzar l’horror i camps de reclusió, bàsicament perquè són musulmans. De seguida i un cop el vaixell Aquarius, salta la qüestió mediàtica: arriben violadors, dones prenyades amb mala fe i terroristes de llarg recorregut. Un munt de gent perversa que vol somoure una Espanya sense fills i amb una complicada confabulació i en contra de la massa catalana catòlica. Podeu riure, però des de sempre el colonialisme ha funcionat gràcies a la invasió subtil -Calders for ever-.

Penso que ningú no ha de ser il·legal. Cada país fa servir les seves normes. Als Estats Units s’engarjola a la mainada. Púrria que cal controlar. Cadascú és deu a la seva llei. Aplicar la llei és magnífic. Ras i curt, tant a nord-amèrica com a l’Estat Espanyol, la llei és laxa. De ser hi és, però, enlloc no hi ha ningú que, a banda de Déu, que ara corre per Andròmeda, com una bèstia venjativa, pugui mai jutjar ni a les persones ni tampoc a les bestieses humanes.

Ras i curt i de fora d’estudi. El PP acabarà guanyat amb un eslògan antic. Deu, pàtria i rei! Carlisme pur i reciclat. I, la República catalana, a prendre vent. El vent és un aire controvertit. Tot i això, recordo, en hores petites, la magnífica tonada de la Zaz, el Je veux, cantat en un lloc que no passava enlloc i a l’hora subratllava un corner de la vida.