En la política, com en moltes altres activitats de la vida pública, una retirada a temps és millor que una dimissió a corre-cuita, i molt millor per descomptat que una incompetència dilatada en el temps. En aquesta ciutat de Girona, en canvi, no haver reeixit en la tasca de gestionar eficaçment la ciutat no és obstacle perquè tot continuï igual, perquè un polític, independentment de l’èxit o fracàs assolit en la seva gestió, tregui pit per opinar de la seva feina com si d’un autèntic oracle es tractés: «El govern de la ciutat té les idees clares, ha fet feina i en farà encara perquè entre les prioritats hi continua encaixant l’acció a fer a Santa Eugènia i a Can Gibert del Pla. I a aquest govern encara no se li planteja cap alternativa, doncs, per la banda de l’oposició sentim retrets, però no propostes, arguments genèrics però no idees. Ja se sap: el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum.» [de la resposta de Joan Pluma a Manel Mesquita a eldimoni.com].

Si hom s’equivoca fins al punt de fer perdre una bestiesa de milions als ciutadans a causa de l’obstinació i les males arts negociadores en l’assumpte del xalet Tarrús, en la pèrdua d’una subvenció per a la construcció del pàrquing de la frontissa de Santa Eugènia, en l’obsessió de fer un pavelló enmig de la Devesa tot i l’oposició de la Comissió de Patrimoni, dels veïns del barri i dels amics de la Devesa, en la concessió de llicències d’obres no acordades a llei i necessitades de rectificació com la de Ramon Folch), en la gestió del projecte de pàrquing de la plaça del Pallol que és una dilapidació sense fons, etc.; si hom s’equivoca tant que acumula la destrucció del trencadís de l’artista Emília Xargay, de la casa d’en Rafael Masó del Dr. Coll, del Bloc Claret de Joan Maragall, de la plaça de toros de Santa Eugènia de Ter, de 1897…; si hom té damunt la taula des del mes de maig passat una carta de l’Associació de Veïns i Veïnes Santa Eugènia que es queixa de la manera com s’està duent a terme el Pla de barris (quatre anys de retard, manipulació de dades i fracàs de processos participatius), una carta que demana a l’alcaldessa la depuració de responsabilitats entre polítics i tècnics responsables del seu govern; si hom té arxivat des de fa mesos un projecte de reconstrucció del Pont del Dimoni, signat per un arquitecte, avalat amb il·lusió per les associacions veïnals i pels Amics de la Unesco, i es té la barra de no dir ni tan solament aquesta boca és meva; si hom, repeteixo, té tants trumfos en contra, ha de tenir el punt de dignitat que dóna la intel·ligència per fer poc soroll i anar buscant la porta. Tanmateix, i només faltaria, tothom ha de fer el que cregui més convenient. Com deia aquell: que ningú s’amoïni perquè siguem al caire d’un precipici: sempre podem fer un pas endavant! [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines