![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
El nom del meu carrer, Narcís Monturiol, el va batejar el senyor Emili, el meu veí, paret per paret. Aquest carrer, mig de l’antic municipi de de Ter mig del nou barri de de Girona, al veïnat de la, es deia “de José Calvo Sotelo”. Quan l’Ajuntament de Girona va annexionar-se el poble de Pla de Ter (1963) va resultar que aquest polític ultradretà assassinat pocs dies abans del cop d’Estat de 1936 passava a tenir dos carrers dedicats al nou municipi de la Gran Gerona; el senyor Emili, nascut a l’Empordà el 1926, àgilment va proposar que es canviés el nom del nostre carrer pel d’un il·lustre personatge “inventor i polític” (és el que diu la placa oficial), el d’en Monturiol. Quan el senyor Emili m’ho explicava se li escapava un somriure trapella, atramuntanat.
Els diaris recullen avui la trista notícia de la mort del meu veí i amic. I la trajectòria esportiva de la seva vida. Ymbert era un futbolista i futboler, de sempre. Havia estat porter del Girona FC, entrenador de la UE Figueres, afeccionat, veterà quan tocava, actiu fins al darrer minut.
No soc gaire, per no dir gens, coneixedor dels entrellats del futbol, però estic content que el Girona estigui a 1a Divisió, que estigui fent la campanya que està fent, i que el senyor Emili ho hagi vist i gaudit. Un vespre de la passada temporada ens vam trobar a la porta de casa quan ell tornava de Montilivi, jo per la ràdio havia escoltat que el nostre equip havia empatat 2-2, i el vaig felicitar pensant que passar tota una tarda gaudint d’un espectacle amb quatre gols en total era una manera immillorable d’omplir el temps. Ell em va mirar sorneguer (per dir-ho suau) i em va engaltar: “S’ha de guanyar sempre encara que sigui amb un 1-0, Manel!” Tenia raó.
Amb la seva dona, la senyora Elena Rosa, hem passat vespres i nits de cap d’any de converses que sempre recordarem, la Carme i jo. Dels seus viatges a París amb l’eugenial pintor Enric Marquès -fill de la- com a cicerone de la capital del Sena, acompanyats del matrimoni de la germana de l’Enric i el seu home; de les xefles que muntaven a casa seva, al veïnat de la, fins a altes hores, fins que arribava el sereno a cridar-los a l’ordre; dels seus llargs estius a la seva estimada Agullana…
Avui seré jo qui retalli de la premsa local el que s’hagi escrit sobre ell, com ell mateix feia de tot allò publicat que li interessava i ordenava o repartia entre els seus amics i coneguts i que pensés que els pogués interessar. Lector de premsa diària esportiva, home d’auricular de ràdio a l’orella… ha viscut intensament sense fer mal a ningú, regalant-nos la seva amistat més enllà d’un respectuós veïnatge.
Ho tinc difícil però, quan sigui gran, vull ser com el senyor Emili.
Santa Eugènia de Ter, 1960: límit de la Rodona amb el Grup Sant Narcís, a l’antic carrer Calvo Sotelo de Santa Eugènia, actual carrer Narcís Monturiol FOTO B/N: AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI / COLOREJAT: PEP CABALLÉ
Veig aquesta foto entranyable, del carrer Narcís Monturiol. Abans c/. Calvo Sotelo.
Aquest era el meu carrer de jocs d’infantesa i adolescència. És el carrer que sempre jugaven. Estic parlant dels anys 1949 al 1960. Els amics de “La Rodona”desenvolupaven tots els jocs el llarg d’aquest estimat carrer.
Jocs de baldufa. Jocs de Bèlit. Jocs d’òbits o de jepes; joc d’amagar que en deiem “mistric”; joc de “saco” que era com de fronton a la paret del transformador de l’Energia; etc… etc…
Jo vivia al carrer del darrera que era el 4 de Febrer, avui Santiago Rossinyol.
Vull fer un record als amics més entranyables: Rafel Planella; Narcís Arbusé; Pitu Altimir; Gabriel Pujiula; Josep Amagat; Enric Puig; Narcís Aldunate; Anna Arbusé; Carmen Arbusé; Joan Rovira i molts més que em deixo…