Encara no ha començat la campanya electoral que tothom es retrata. Els àcrates hi assistim a un festival dodecafònic i desafinat. Montilla, trist Honorable, xerra en contra de Catalunya; Chacón, s’hi apunta; Rubalcaba, es desfà en contra de Catalunya quan està desqualificat pels darrers vots a Galícia i a Euskadi; Bono, un secular integrista espanyol, també s’hi fa perquè algú li ha escrit un llibre. El PSOE i el PP s’agermanen, conflueixen en una idea: contra Catalunya la vida és millor. Llepar la monarquia pels servents sembla ser que és important, la monarquia borbònica uneix els espanyols, la que va instal·lar el sàtrapa de Franco. Tots, fins els comunistes, li van llepar la corona. Quan al PSOE se li trenca el plat bonic i veu que a Galícia i a Euskadi passen de ser importants a residuals, ataquen Catalunya. Catalunya no va en contra de ningú. Catalunya diu -i el president català ho afirma- que l’únic que vol el poble es expressar-se. Anatema! Això fa saltar els ressorts de l’Espanya franquista, aleshores, sorgeixen personatges de l’inframón com Aznar, Montilla, Chacón i Bono, mòmies ressuscitades. L’Espanya irredempta, la de Carrero Blanco i la de Fraga es fa vistent. Espanya mai no ha deixat de ser un lloc d’inquisidors i de censors -moralistes d’hipocresia abjecta. Encara creu en l’imperi, plora i està trista, com un Cristiano Ronaldo qualsevol, per no tenir Gibraltar i, endega un clàssic, tornar conquerir Catalunya. Nova croada. Espanya encara funciona amb els paràmetres del segle XV, ara, però, al segle XXI, la vida ha canviat i haurà un dia, tard o aviat, que Europa decidirà i, llavors, Espanya s’haurà d’espavilar.

El PSC, va fent via amb Isabel Coixet i altres artistes de gran calibre compromesos en contra Catalunya -la femta que va deixar Boadella fructifica-; el PSC té l’oportunitat de trencar amb el PSOE i ser, finalment, un partit amb caràcter, i català, i no una franquícia excremental. Navarro és un peix bullit, una molla, amb els ulls desperts de Chacón, un home de palla que aplana les ambicions d’una depredadora a l’hora de desencavalcar Rubalcaba: batalla de morts vivents. Els votants del PSC hauran d’esperar temps millors -potser un altre Montilla? Mai l’esquerra havia estat tant servil. Mentrestant, la gent farà el que pugui per tenir un nou estat a Europa.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com