L’altre, el judicial, el que avança en paral·lel al republicà de Catalunya. Es una bardissa fenomenal que, de mica en mica, es va esbrossant. L’atac repressiu ha estat imparable. La llei és la llei i la llei espanyola és inqüestionable, la d’Europa no, hi ha qui demana trencar amb els acords de Shenguen. Aquest ha estat el discurs nacionalista espanyol, al qual, s’hi ha apuntat gairebé tothom dels anomenats constitucionalistes monàrquics. Ràdios, televisions, progres antifranquistes i partits polítics que han seguit el relat a pies juntillas de l’argumentari del PP i del govern espanyol, amb els seguidors del PSOE, PSC i Ciudadanos. Selfis impresentables. El famós a por ellos! I embolica que fa fort. D’aquesta manera el jutge Pablo Llarena s’ha convertit en la punta de llança en contra dels republicans catalans, els alcaldes, els mestres, els pallassos i els periodistes. S’ha de tenir en compte que la llei mordassa i també, el delicte d’odi, és un bufet lliure en el qual el poder pot menjar, regurgitar i defecar a favor i en contra del que li convingui sense cap mesura. El 155 també és una arma impredictible. De cop al bot, el tribunal d’Alemanya notifica que al President Carles Puigdemont no se’l pot acusar ni de rebel·lió, ni de sedició ni tampoc d’aldarulls públics. No hi ha violència. Ai-las!

El plat bonic s’ha trencat

Ara mateix el jutge Llarena,ha perdut el paraigua del PP i està més sol que fa un mes. Ha fet la feina bruta amb exquisidesa -espera recompensa- i, tot s’ha de dir, amb poca professionalitat. Segueix, impassible, amb la narrativa judicial repressiva -malgrat les contundents passades de frenada dels seus informes. La màquina està engegada. És un jutge que intenta saltar-se les decisions del Parlament Català. Els polítics del PP que ara boquegen en les aigües tèrboles de la oposició, recorden que van descabezar als líders republicans catalans -presó i exili-. Ho van aconseguir però, resulta que qui en feien categoria d’haver aturat la república, ara, se’ls ha foragitat del parlament espanyol -gràcies al vot republicà català- i es barallen entre ells en unes penoses primàries, rebotits per culpa del seu líder, M.Rajoy, un far indiscutible, que els ha tirat a la bassa perquè es barallin com cerdiperros al fang de la lluita.

Corre la brama que Llarena retirarà l’Euroordre per segona vegada. Portar a Espanya a Puigdemont emmanillat, fer-ne la foto, només per malversació, és una victòria llastimosa. Espanya demana més. La plebs vol sang, se l’ha encès durant temps. Tot en contra dels catalans. Els espanyols no veuran a l’enemic número u d’Espanya empresonat. Al cap de dos dies d’estar engarjolat, Puigdemont, podria retornar els diners malversats i, de rebot, els altres presos no trigarien a estar a carrer.

Resulta que la construcció jurídica, aixecada gràcies al poder polític, es desmunta a poc a poc. Avui, a Espanya, el poder judicial està en qüestió com en la resolució que ha posat en llibertat dels violadors de La Manada. Recordem que hi ha un militar i un Guàrdia Civil. Un fake.

Qui passa comptes al rei?

I, vés per on, per altra banda i inesperadament, a l’Estat Espanyol, salten com llebrers, els àudios de la concubina reial –premium– situen a la Monarquia en una realitat inesperada. La monarquia corrupta gràcies a ser una família d’ordre. Cada dia és més certa la frase dels rapers perseguits: Los borbones son unos ladrones. Qui por blanquejar aquesta monarquia? S’ha d’iniciar el procés sobre les males arts del rei emèrit? I el seu fill, es conseqüent amb la seva nissaga? Trencarà amb una tradició de segles: Los borbones somos grandes folladores? Qui passa comptes al rei? El fet és que tothom està descol·locat i, encara que sigui amb veu baixa, alguns polítics espanyols, comencen a parlar de República Federal i coses semblants. Curiós. La vida dona sorpreses i “quién a yerro mata a yerro termina”. Recordo l’Orquestra Plateria i la fabulosa versió del tema de Rubén Blades: Pedro Navaja.