Fa algunes setmanes varen arrencar les obres de reconstrucció del pont del Dimoni de Santa Eugènia de Ter. Un pont del segle XIV (1357) que, un suposat progrés es va emportar a mitjans del segle passat (1968) i que ara, potser amb una visió nova del progrés, s’està reconstruint. Passo sovint per aquell indret i quan veig les obres no puc evitar dos pensaments. El primer, de satisfacció per veure acomplerta una reivindicació molt treballada per part de les veïnes i veïns de Santa Eugènia. La segona, d’interrogació sobre quin deu ser el veritable sentit de la recuperació i conservació d’elements arquitectònics de l’antigor. Així, en general.

No és qüestió de nostàlgia

Ni d’enyorança, ni d’un retorn estèril al passat. Es tracta d’un deure envers les generacions futures. És l’obligació de conservar el passat per poder entendre el present i encarar un futur millor. Sense aquestes pedres centenàries ens mancaria una part de la nostra història. Sense un pont del segle XIV és impossible explicar als nostres fills i nets com eren les comunicacions en aquells temps remots. Si no som capaços de copsar les dificultats per moure’ns, per traslladar-nos, per comunicar-nos que existien fins fa quatre dies (històricament parlant) serà molt difícil valorar en tota la seva profunditat, les extraordinàries potencialitats que tenim davant els nostres ulls.

I és que, no són només pedres

Són espais, construccions i afanys de persones. Necessitats que els nostres avantpassats miraven de resoldre amb els mitjans que tenien i de la manera més avantatjosa possible per a la convivència. Són pedres que ens porten a la realitat de poble. De persones que comparteixen neguits, joies i dolors. Que superen dificultats, desventures i envits quotidians, que són també els de la història. Abans com ara? Tan de bo la nova concepció del progrés anés en la línia de recuperar el sentit de comunitat d’èpoques passades que s’ha perdut sense substitut. Tampoc aquí hi ha gota d’enyorança. Si té raó la Marina Garcés (@MarinaGarces) en el seu llibre Nova il·lustració radical i resulta que hem arribat a una situació insostenible, si ens trobem en una societat pòstuma, només ens resta l’alternativa de tenir cura els uns dels altres. De reinstal·lar, més aviat que tard, el veritable sentit de la comunitat humana.

Els petits ponts són tan necessaris com les grans avingudes

Viure uns al costat dels altres és quelcom que serveix per fer estadístiques i, a vegades, per a no barallar-nos. Conviure és tota una altra cosa. Conviure és construir un sentiment de poble, absolutament necessari. Les ciutats no es formen amb la suma d’unitats amorfes. Les ciutats són realitats vives que necessiten de l’aportació peculiar, única i irrepetible, de cadascun dels seus racons, dels seus barris, dels ‘pobles’ que s’hi apleguen. Sense aquestes interseccions i interdependències, la ciutat és poca cosa més que una pila de pedres sense ànima. Per això, els petits ponts són tan necessaris com les grans avingudes, les pedres velles i rònegues tan preuades com les modernes torres de comunicació i les persones de totes les edats, condicions, llengües i procedències, tornen a ser les pedres vives d’una cohesió social que apunta a la veritable convivència.

Llegiu també, del mateix autor > Ponts petits [clic aquí]