La ciutat es transforma. Aquest és un imperatiu necessari i desitjable si volem que el nostre urbanisme faci un bon servei als gironins del segle XXI. Però aquesta transformació necessària no ha de ser mai traumàtica. La ciutat és un cos viu i complex, on conflueixen elements físics, arquitectònics i altres relacionats amb la història, els records, vivències i emocions dels seus habitants. En una ciutat viva, un arbre no és mai només un arbre. Ni un pont és només un pont. Per això és necessari i urgent recuperar el pont més carismàtic i antic de Girona: el Pont del Dimoni de Santa Eugènia de Ter, obra de l’arquitecte Guillem de Granollers, mestre d’obres de Montfullà, realitzat l’any 1357.

El Pont del Dimoni va unir durant segles les dues ribes del riu Güell a l’alçada de la (mini) rotonda on actualment es troben el passeig d’Olot i el carrer Riu Güell. L’obertura del passeig d’Olot va suposar-ne el desmuntatge l’any 1968, però 42 anys més tard, la memòria col·lectiva conserva ben viva la presència d’aquell pont, tot i que la nomenclatura oficial s’hagi cuidat de no deixar-ne ni rastre. Els ponts del Dimoni (o del Diable) que trobem arreu dels Països Catalans ens parlen sempre de la màgia i la fascinació que suposava la construcció d’un pont sense columnes, amb un sol arc.

Avui, les pedres del pont descansen, numerades i ordenades, en un magatzem municipal no gaire lluny del seu emplaçament original. Però el Dimoni continua ben present al barri, sobretot mitjançant el pont digital que representa el periòdic electrònic eldimoni.com, dirigit pel propi El Dimoni i editat per l’infatigable Manel Mesquita. Després d’una primera etapa editat en paper, des del 2003, eldimoni.com és l’altaveu des d’on els veïns de l’antic poble de Santa Eugènia de Ter continuen afirmant la seva personalitat pròpia dins d’una Girona que massa sovint menysté la història i la identitat dels nuclis que ha fagocitat.

Aquest mes de març ha fet 29 anys d’ençà que un acord del Ple Municipal de l’Ajuntament de Girona, presidit per l’actual Conseller Nadal, va acordar «consultar totes les associacions de veïns a fi de què proposessin un possible emplaçament dintre del sector, per a la reconstrucció del Pont del Dimoni». Han passat tres dècades i aquell acord, que no ha estat mai revocat, continua esperant la seva realització. Si realment ens creiem que la identitat col·lectiva d’una ciutat i dels seus barris es construeix a partir dels elements físics i simbòlics que ens aglutinen, no podem esperar més a recuperar aquest pont. Un pont amb la història, un pont entre generacions, entre barris, entre gironins nous i gironins de sempre. El Dimoni continuarà burxant fins que la clau de volta d’aquell magistral arc únic torni al lloc que li pertoca. [La Vanguardia Girona]

Oriol Ponsatí-Murlà és veí del barri de Sant Narcís i columnista setmanal (div.) a La Vanguardia