Divendres passat vaig assistir a un acte entranyable al meu poble, Llagostera, que també va ser el de l’Enric. Un grup de familiars de víctimes de la repressió franquista van lliurar les còpies dels consells de guerra a l’arxiu municipal i ara reclamen la nul·litat dels consells. El sumari inclou els papers dels judicis -si se’n pot dir d’alguna manera- a dinou persones nascudes o residents a Llagostera. Nou d’elles van ser executades.

També s’homenatjaven quatre persones que van ser afusellades en altres indrets del país, els familiars dels quals ara estant vinculats al poble. Un d’ells era Francisco Marquès Casadevall, oncle de l’Enric, que va tornar de l’exili per fer-se càrrec de la família del seu germà, mort quan l’Enric tenia quatre anys. La relació amb el seu oncle Francisco, és un dels episodis que recull aquest llibre que avui us presentem [Enric Marquès periodista], i explica l’essència del seu caràcter rebel, orfe de ben jove de progenitor i també de l’oncle que estimava com un segon pare.

	L’acte que es va fer el dia 11 de març a Llagostera FOTO: LLUÍS SERRAT

Al final de l’acte, la neta d’un alcalde republicà represaliat, em va explicar que quan van tenir accés als documents del judici, va quedar astorada al veure que una de les persones que la seva família es pensaven havia delatat el seu avi, precisament havia declarat a favor seu, i és lamentava que l’àvia, morta fa pocs anys, no hagués pogut saber en vida que aquella persona que sovint trobava al carrer i davant la qual havia de girar el cap, havia intentat salvar el seu home.

És una història que li hauria encantat a l’Enric i sobretot veure que encara en el nou mil·leni hi ha la capacitat de remoure el passat per fer justícia. No és que ell es prodigués molt en els actes públics que es feien a Llagostera, però ho sabia gairebé tot del poble i lamento haver-me perdut el pregó de festa major que va fer l’any 94, tres mesos abans del seu traspàs. Just a l’endemà el vaig anar a veure a casa seva, la darrera vegada que ens veiem en aquell menjador que tantes converses havia acollit, i tornava a estar pletòric fent un rostit amb pollastre i botifarra. (Això em fa pensar en el deliciós article que ha escrit la seva filla Luci, recordant les patates fregides i el pollastre al forn que els cuinava el seu pare.)

El vaig anar a trobar per primera vegada, l’any 1975, a l’antiga galeria Internacional, al carrer Ciutadans on avui hi ha l’Alberg Cerverí, després que un bon i enyorat amic llagosterenc, l’Esteve Fa, em parlés d’ell. Presentava l’exposició Els Atletes del Consum. Aquell mateix any s’havia traslladat de manera definitiva a viure a al carrer Santa Anna de Llagostera, en una part de l’antic casino de Can Caldes que havia estat propietat del seu cunyat Josep M. Garcia Bancells.

Vam congeniar ràpidament, i les meves visites i les xerrades en aquell menjador-cuina que molts hem conegut, van sovintejar una bona colla d’anys. Ho diu molt bé l’Annie quan afirma en el llibre que «l’Enric era un gran seductor intel·lectual». A mi em va captivar a primera vista. Llevat de la vena artística i amb tots els matisos que calgui, teníem moltes coses en comú: orígens humils; jo també treballava en un banc (ell ho havia fet abans de marxar a l’exili parisenc); autodidactes, sense estudis superiors, però amb sed de coneixement; militàncies a l’esquerra de l’esquerra, ganes d’arreglar el món, compromís social a canvi de res… i una gran esperança davant la transformació que s’entreveia amb la fi del franquisme.

Ell hi aportava l’experiència i jo l’ambició i la innocència de la joventut

	Enric Marquès i Ribalta (1976)

L’Enric em va descobrir tot un univers, a mi que als vint anys em pensava que ho sabia tot i no sabia res de res, i gairebé diria que amb ell em vaig començar a preparar pel futur trencant amb el ditxòs banc i obrint les meves finestres al món. En aquest sentit, em sento identificat en la frase del seu amic Lluís Olivé: «L’Enric forma part d’aquesta generació cultivada de la classe obrera que està desapareixent». Moltes vegades m’ho havia recordat: «Joan no oblidis mai d’on venim!»

La gran majoria dels que som aquí aquest vespre havíem conegut l’Enric en una circumstància o altra i tots tenim el nostre Enric Marquès en el record. Permeteu-me que insisteixi en aquest extrem perquè bàsicament parlo del meu Enric. De fet si avui em guanyo la vida treballant en un mitjà de comunicació com El Punt és degut en bona part a l’Enric. L’any 1979 ell em va proposar i em va animar que agafés la corresponsalia de Llagostera d’un nou diari en català fet des de Girona. Aleshores un grup d’amics del poble estàvem embrancats en la publicació del Butlletí de Llagostera, una revista en la que també ens va donar un cop de mà, dissenyant les primeres portades i escrivint-hi alguns treballs. També em va orientar en els meus inicis, una vegada fins i tot massa, ja que amb motiu d’un especial d’El Punt sobre la festa major de Llagostera, em va editar i millorar l’article de fons, però provocador com era i amb la murrieria que el caracteritzava, el va titular Llagostera un poble a la deriva… No vulgueu saber el que vaig haver d’aguantar aquella festa major…!

El projecte d’El Punt l’havia engrescar novament, després del gran desengany que li va representar la fi de l’Assemblea Democràtica d’Artistes i l’evolució política de la transició. La seva entrada al diari amb un equip jove i idealista el va entusiasmar com un nen petit i va esdevenir la seva arma de combat durant una bona temporada. El tremp de l’Enric va ser determinant per aquells primers anys d’il·lusions i utopies. Solia ser el primer d’arribar a la redacció i no parava en tota la jornada. Viatjava amb autobús de bon matí i sovint els companys l’havien d’acostar a Llagostera a altes hores de la nit. Compaginava, il·lustrava, tapava forats, escrivia articles, creava suplements, donava ànims… En aquest volum es reprodueixen molts articles seus de Presència (de les dues etapes), d’El Punt i de la Revista de Girona. Sobre alguns temes potser hi observarem el pes de la patina del temps, però en altres hi trobareu una rabiosa actualitat, un sentit crític modèlic i una adjectivació punyent i admirable.

«La llibertat que el va abocar a la vida, el va anar robant a l’art»

	Els amics Lluís Bosch Martí i Paco Torres Monsó, a l’acte de presentació d’Enric Marquès periodista

La seva casa de Llagostera va ser punt de trobada durant almenys dues dècades i les tertúlies al voltant d’aquella taula van ser inacabables, acompanyades de l’ampolla de conyac o de vi, el cendrer que s’anava omplint (el recordo fumant 46!) i aquell piló de retalls de diaris i revistes que anava creixent i creixent i que sempre tenia la mateixa pulcritud i que no queia mai. L’Enric ho llegia tot i ho guardava tot, de la mateixa manera que mantenia els pinzells sempre a punt per a retrobar-se amb la pintura, un futur que mai no va arribar i mira que no ens va dir vegades que hi tornava! Va deixar de pintar i potser vam perdre un gran pintor, però vam guanyar un gran periodista que redactava millor que els suposats professionals de la cosa, que compaginava amb una polidesa extrema, que il·lustrava amb una força tremenda. Per sintetitzar aquest episodi retrobem la precisa frase d’en Narcís Comadira: «La llibertat que el va abocar a la vida, el va anar robant a l’art».

En la presentació de l’homenatge el setembre passat a La Farinera, ja vam dir que aquest llibre volia completar una activitat de l’Enric encara no prou recopilada i hem d’agrair les facilitats que tant l’Ajuntament de Girona com la Diputació ens han donat perquè el llibre es pugui imprimir amb dignitat –permeteu-me saludar al bon amic de l’Enric, ara convalescent, l’impressor Bep Marquès- i que la proposta biogràfica que es va iniciar com un homenatge d’un grup d’amics d’El Punt hagi culminat, a més, amb aquesta exposició dels seus treballs. Embrancats amb el llibre, i d’acord amb en Joan Casanovas i en Pere Freixas, se’ns va plantejar la necessitat de fer una nova exposició al Museu d’Història de la Ciutat, que complementa l’antològica del 1996, i ens ofereix una nova dimensió del seu llegat creatiu.

Tot plegat ha estat possible gràcies a les facilitats que ens ha donat l’Annie -i el seus fills, Lucia i Xicu- per consultar el formidable fons de dibuixos, esbossos, apunts, fotomuntatges… que havia elaborat l’Enric per il·lustrar els seus articles i els d’altres persones, i que, ordenat com era, havia conservat escrupolosament. Així hem pogut recuperar bona part de la seva correspondència amb els responsables de Presència d’aleshores i en aquestes planes hi trobareu reproduïts alguns originals dels seus articles que van ser censurats.

Aquests dies he rellegit l’exhaustiu catàleg que va editar l’Ajuntament amb motiu de la mostra antològica i en els articles d’un bon grapat damics de l’Enric hi he tornat a redescobrir diferents visions del seu extraordinari talent i de la seva apassionada humanitat. Al mateix any, la Diputació va editar el llibre L’art, la ciutat i el món, a partir d’articles periodístics i il·lustracions de l’Enric, recopilats per Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara, i també un número monogràfic de la Revista de Girona. En aquest punt voldríem agrair la col·laboració que hem tingut del diputat de Publicacions Antoni Solà i de Carles Sapena, així com la dels esmentats Casanovas i Freixas i la d’en Joan Boadas, per part de l’Ajuntament.

«Enric Marquès periodista»

	El llibre Enric Marquès periodista

Amb Enric Marquès periodista ens sembla que fem un pas més i que gairebé completem el cercle d’aquest activista excepcional. Obra a tres mans dels companys Carme Vinyoles, Miquel Torns i Pau Lanao, amb la complicitat del dissenyador gràfic Florentí Morante, és primer de tot un llibre biogràfic en el qual es ressegueix la trajectòria de l’Enric des dels seus orígens a la Rodona (Santa Eugènia de Ter) fins a la seva mort quan sortia d’un consell de redacció de la Revista de Girona.

Des del 1967 quan va començar a escriure a Presència des de París fins el 1975 que va tornar definitivament a Girona va publicar més de 300 articles alternant diferents gèneres periodístics, de tota mena de temàtiques, això sí imperant la política internacional amb implícites referències a la casolana i, sobre tot, parlant de l’art i la cultura, l’àmbit que més l’interessava i en el que més el trobem a faltar.

La seva obra periodística inclou els seus anys en El Punt i a la nova etapa de Presència. Els articles i les compaginacions a la Revista de Girona, on excel·leixen les portades pintades a mà per il·lustrar els dossiers. La feina a les revistes alternatives tant a París com a Girona, i finalment articles a catàlegs de diferents artistes.

Voldria acabar amb una de les afirmacions de l’Enric que més el defineixen, i la trobem en el seu darrer article en El Punt el 1994, quan promovia un homenatge a l’escultor Fidel Aguilar: «Sé que defensant Fidel Aguilar em defenso a mi mateix i altres artistes i persones d’origen popular que ensopeguen encara amb les barreres tradicionals i de classe. Fregant la marginació. Sense veu». Per sort nostra, la veu de l’Enric sempre va ser clara i diàfana.

Moltes gràcies!

Parlament de Joan Ventura, d’El Punt i llagosterenc,
a l’acte de presentació de l’exposió i del llibre Enric Marquès periodista