Hi ha dies que rumies amb l’endemà. Franco i Pinochet també, ho van fer, van sacrificar, cadascú a la seva manera, les vides dels seus ciutadans per salvar-los del comunisme, del catalanisme o del socialisme. Faig aquesta prèvia per situar-nos a l’època actual. Un temps real, cru i verdader i que no te res a veure ni amb la Transición ni amb l’Estatut de Catalunya de 1979. Parlo dels efectes col·laterals del nacionalisme espanyol.

D’escoltar com Miquel Iceta ha recuperat -el 2017- el discurs que, durant dècades, venia Jordi Pujol. Representa que hem de tornar a ser allò que havíem estat els catalans, una arcàdia feliç que decidia el que passava a Espanya. Pujol mentia i ara, Iceta també ho fa. L’antiga brama de tenir a la puta al cove. D’enmig surt un no-mort, Josep Borrell, un personatge de solvència contrastada, al qual, el seu partit va apartar de la primera línia per qüestions tèrboles i curiosament arxivades. Ara apareix en mítings. Intenta ser el bueno, el feo i el malo al mateix temps. Ell, pagat de si mateix, creu que és el guapo i fa declaracions inquietants: abans de cosir als catalans -sembla que som roba estripada i que cal apedaçar-, primer se’ns ha de desinfectar. Està comprovat que allò que desinfecta bé, és la cal viva. És un socialista servil, un pèl rebel, però allò que l’engrandeix, la viagra que l’empina, és mostrar-se com una mena d’intel·lectual de la dreta catalana més resclosida. Socialista? I tant! Tant socialista com els companys de la seva generació que, fa temps, que llepen el cul a la monarquia. Sense perdó i amb fruïció. Forma part dels comancheros, la penya que, en el clàssic Oeste, treien benefici tant dels indis com dels colons i, també, de l’exèrcit.

Gent indefinida que, mentre obtenen un rèdit de l’staus quo tira de veta i que, quan toca prendre partit, s’abraça al poder com una sangonera. El poder mana i ells volen conviure amb el poder, encara que aquest se n’aprofiti d’ells i els menystingui, no poden evitar decantar-se al seu costat. Són comancheros típics, manada de pistolers universals, als quals, no els l’importa passar ni per bou ni per bèstia. Tenen un saque fondo que creuen indestructible. Mena de carronyers que, com dicta la seva naturalesa, no cacen sinó que esperen, amb paciència, abatrés damunt dels cadàvers dels enemics per devorar-los. Es barallen amb els gossos i els voltors de la praderia. Se n’afarten. Josep Borell i Miquel Iceta pertanyen a aquest tipus de bandada. Volen governar el món gràcies a haver fet trampes. Pòquer amb cartes marcades. No tenen vergonya a la cara, qui la té, entre tants delinqüents? Roben cavalls i els marquen per fer veure que són seus. El llegat d’aquests malànimes, quan hi hagi pau a la vall, serà el dels personatges més tenebrosos que mai no hagin cavalcat el territori. Són els que disparen per l’esquena de l’adversari, els que entren al poble fronterer i pengen a qualsevol que dugui un llaç groc -xivatos i delators-, i que, gràcies a imposar la llei, canvien al xerif, al jutge, al periodista, al metge i al mestre.

Una plaga

Aquest desastre no s’apaivaga amb duels al sol, sinó, a les urnes. En unes urnes sense garanties, amb líders empresonats i exiliats. Si guanyen els comancheros, el poble, la vall i la frontera, acabarà sent terra de pillatge i de gran tristesa. No quedaran ni els búfals ni les mofetes. Els comancheros són de pedra picada -grup salvatge-, practiquen una sola idea: la terra cremada és allò que convé a la gent. Herois de la putrefacció fan el possible per encomanar el seu odi i la obscuritat del seu enteniment a tota la vall.

Un llegat de categoria.