Havia estat vinculat amb la creació (1981) d’El Dimoni, com a amic i fotoperiodista. Home de ment oberta celebrava i col·laborava amb qualsevol iniciativa que ajudés a bastir una visió innovadora tant de Girona com de l’àrea metropolitana. Fotoperiodista d’alçada, quan treballava en la premsa no es limitava a il·lustrar la notícia, sinó que, gràcies al do de la oportunitat, les seves fotos esdevenien intenses composicions. Sabia fer casar el fum de la crònica amb el pes de la narració visual. Ha sigut un d’aquests artistes que deixa una obra, amb la que, es pot interpretar, més enllà de l’anècdota o del testimoni, quaranta anys de la nostra vida. En Pep era d’esquerra i republicà. En moltes de les seves plaques hi transita una mirada social, de clara i senzilla apreciació de la realitat. Poc amic del barroquisme experimental oferia imatges que palesaven el desig de contemplar, algun dia, un món transformat i més just.

Havíem recorregut junts la Girona petita i de boira roinera, la dels detalls arquitectònics recuperats i també la moderna. La moderna que es feia antiga a passos agegantats. Era un bon observador que, sovint, perseguia més la foto que duia al cap que no pas la que li oferia l’atzar o la improvisació.

Pensar en ell fa avinent un manat d’hores compartides en locals de tota mena -nomadisme urbà a les dues ribes de l’Onyar-. Quan els fumadors érem una classe social ben rebuda arreu, ara, bars tancats, com el Nummulit. Excel·lent temple nocturn. Clic clac clac clic i clac!: la música del billar americà. Ínfima i persistent. Feia fotos quan la periodista Imma Merino hi presentava algun llibre meu a peu de barra. Potser, l’escriptor Eudald Camps, l’encerta quan diu que, amb ell, s’acaba una època. Havia estat un bon amic de la filòloga Anna Mir, ens havíem trobat a París, aplegats els tres amb l’amor de tota la vida (1958-2018) d’en Pep, l’estimada Eva Torramadé -hi treballava d’infermera-. Dessota d’un París humit i estranyament silenciós, vam celebrar un Nadal laic en un restaurant paquistanès.

Allò que és incontrovertible és que els espais i els carrers que vam recórrer de joves fa temps que han desaparegut. L’obrador de la memòria els transforma. Cada generació disposa d’uns escenaris diferents a l’hora de desenvolupar la seva creativitat. En Pep va saber atrapar i retratar, amb un deix expressionista, els personatges que van influir en la nostra. Queda un llibre retrospectiu a punt de publicar; esperem que no trigui a estar viu als aparadors de les llibreries. Vagi un conyac ben tirat i l’encesa d’un puret per fixar les hores i les nits, durant les quals, vam trepitjar la terra fecunda de l’humor i, sobretot, la de l’amistat sense pal·liatius.

Adéu, company!

«Pensaments retrobats» FOTO: PEP IGLÉSIAS (2007)