Una notícia recorre el poble de Santa Eugènia de Ter, fa dies que la comunitat està alterada i satisfeta perquè es tornarà a aixecar un dels pilars que -des d’èpoques reculades- havia representat tant la caminada lleugera com el viatge aventurer dels eugenials: el Pont del Dimoni. S’afirma que això passarà aviat, es diu que el destí no podia assenyalar cap altra direcció i que, des de la Metròpoli, ningú no pensava en res més. El fet, però, és que un cop es va desmuntar l’any 1968, el buit que es va crear, una vegada dipositades les pedres al Cementiri Vell -tots els cementiris ho són-, va esdevenir un fenomen entre cívic i paranormal. De vegades és més dolorós el buit que genera allò que s’ha perdut que no pas el de la certesa del tangible; el buit invita a imaginar i a rememorar la pèrdua -en una vida n’hi ha moltes-, la imatge del que va ser i mai més tornarà a existir es reclamada per la devastadora pulsió del temps. El pas del temps, però, ha estat una força clau pels eugeniencs, el fet de no materialitzar la il·lusió, d’anar dia rere dia, setmana a setmana i any rere any perseguint l’impossible, objectiu que no és prioritari per a les necessitats viàries modernes -rondes, autopistes o rotondes- ha conformat un caràcter. Es recolliran les pedres que havien estat al cementiri per fer un ritual esotèric, el de la resurrecció dels morts. Pedra a pedra es conformarà l’estructura, pas a pas es tornarà a obrir la petita senda d’un lloc humil. A banda de la qüestió arquitectònica, hi ha, però, un fet inqüestionable, un detall que els prohoms de la Metròpoli no han calculat, un cop el pont estigui bastit i inaugurat, el Dimoni, el nostre Dimoni, per fi podrà deixar l’orgullosa i vanitosa Girona per tornar a casa. Santa Eugènia l’espera amb els braços oberts. Durant anys d’exili ens ha enviat postals d’arreu del món -no fa servir internet-, sempre ha dit, unes vegades amb lletra torta i unes altres llepada, que només tornaria quan el seu camí estigués reconstruït. És un esperit viatger, un aventurer que han fet fora de molts llocs per no dur ni documentació ni diners, sovint se l’ha empresonat per ser antisistema o per filosofar en llocs remots i erms de pensament construït. Ara, per fi, el podrem acollir. I riurem. Ens en riurem de la buidor i de l’ànsia que ens ha consumit i abrigat mentre esperàvem recuperar-lo. Un amic que mereix una festa.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com