Preguntes necessàries

Les brutals mesures que acaba de posar en pràctica el Govern del PP, continuació de les anteriors en el mateix sentit de CiU i el PSOE, van a contribuir a la recuperació de la nostra economia individual, familiar i comunitària? A la creació d’ocupació? A la millora dels drets dels treballadors i treballadores? En definitiva, a l’augment de les rendes del treball i la millora de les condicions laborals i socials, consolidant i millorant els equilibris conquistats després de decennis d’esforços dels treballadors? Les entitats financeres que, per cert, porten molt temps obtenint fons del Banc de Crèdit Europeu a interès del 1% o inferior, per prestar-ho al 6 o 7% a l’Estat deixaran de sanejar els seus comptes amb la transferència de renda així aconseguida? Per sanejar els seus comptes, algunes ja han estat rescatades mitjançant l’aportació massiva de fons per l’Estat: rescatades de qui? eren nostres? (el diccionari diu que “rescatar” és “recobrar pagant un preu o per la força, que no és el cas, alguna cosa que l’enemic ens ha pres, que ha passat a mà d’altri”) La degradació dels serveis públics (ensenyament, sanitat, atenció a la dependència, pensions) no només persegueix estalviar per poder finançar als qui ens han conduït a la crisi, sinó també i sobretot justificar la seva privatització? En el fons, és cert que només es pretén un assalt sense precedents per acabar amb l’Estat dit del Benestar, objectiu en el qual coincideixen els poderosos del nostre país i de fora d’ell? Estic dient amb tot això que no hi ha problemes que resoldre? Que no és necessari actuar en els comptes de l’Estat? Que el sistema capitalista no viu una crisi sistèmica?

Respostes necessàries

No en tinc o només en tinc una (però caldria parlar de l’eliminació de l’Estat i dels poders fàctics, parlar de socialisme, d’autogestió obrera i popular, de Mancomunitats òrgans de poder popular, d’independència, de porno dur vaja). Només crec que la crisi és un fet real i afecta, i afectarà encara més, molt durament la gent treballadora. Que la qüestió més urgent és com s’aborda, és a dir, si l’esforç és equitatiu o, per contra, si és desequilibrat en perjudici de la majoria més desprotegida. I si aquest esforç està dirigit a resoldre els problemes reals de la nostra economia o a garantir l’enriquiment d’uns pocs. Crec també que hem començat a viure sota una tirania de governs titelles i mentiders: El president del Govern ha reconegut davant el ple del Congrés dels diputats que a l’Estat espanyol no tenim llibertat (ens mana Europa, ens manen els mercats) i, fora d’alguna invisible excepció, cap institució, cap jutge, cap fiscal, cap partit diu “prou” ni demana comptes per reconèixer que la voluntat del poble ha estat segrestada. La Constitució és un paper mullat perquè no garanteix l’exercici de drets bàsics, ni la sobirania nacional, ni la defensa del nostre patrimoni ni la dels interessos econòmics generals, ni -per descomptat- la llibertat que Rajoy reconeix sense immutar-se que ens han robat. I l’Estatut de Catalunya no sap no contesta…

Què podem fer, necessàriament?

Tampoc ho sé… Un catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla, Joan Torres López, diu que “no n’hi ha prou amb respostes aïllades i desunides. Cal reaccionar enfront del tirà amb l’únic mitjà al que mai podran vèncer: la màxima unitat ciutadana, la desobediència civil i el sabotatge pacífic, sempre pacífic, i democràtic de les seves normes i imposicions. Sense por i amb esperança, perquè Gandhi ho va dir ben clar: ‘Sempre hi ha hagut tirans i assassins, i per un temps, han semblat invencibles. Però sempre han acabat caient.’ Sempre”. Mentrestant us proposo que dijous -19 de juliol- ens veiem a la manifestació, cantant L’Estaca i cridant “prou”!