Oblidat ja el vergonyós espectacle histèric-histriònic d’exaltació nacional espanyola provocat per la celebració del triomf de La Roja a l’Eurocopa (mai podia haver imaginat que uns nois que juguen tan i tan bé al futbol puguin arribar a fer tant i tant el ridícul) l’atzar ens ha posat en contacte directe amb la càlida costa carib nicaragüenca. De la manufactura de l’idiota col·lectiu del zoi epañóó, epañóó, epañóóóóóó! hem passat, com de la nit al dia, a rebre i acompanyar l’alcalde de Bluefields, doctor Harold Bacon Brokamp, i la seva esposa, per terres eugenienques i de la capital, fent bona la coneguda frase que ens recorda que la solidaritat és la tendresa dels pobles. No faré cinc cèntims de l’estada, doncs, lògicament el nostre periòdic-e eldimoni.com va publicar una complerta crònica de tot plegat. Però voldria aprofitar l’ocasió per fer un apunt, en aquest temps de crisi, diuen, sobre la cooperació i la solidaritat internacionalista tan presents a les converses amb l’alcalde amic H. Bacon.

I no em refereixo a les dites ONG (Organitzacions No Governamentals) que han canalitzat una part important dels recursos que la societat capitalista -institucions i particulars- ha destinat i encara destina a ajudar les víctimes de la misèria social, de la fam, de les guerres, del racisme (víctimes que la mateixa societat, els mercats ens diuen, crea) i a integrar els col·lectius marginats, alhora que han canalitzat també la disposició generosa de la joventut a actuar per causes justes i solidàries, donant-li una filosofia humanista, és a dir, evitant que es puguin interessar per la política progressista i transformadora i la militància revolucionària. L’exemple d’algunes entitats gironines protestant avui, malgrat que sigui tímidament, contra les retallades i parant la mà demà per rebre quatre calerons destinats a la solidaritat procedents de “la Caixa”, la Fundació Prínceps de Girona, la Marató per la pobresa de la nostra-tv o un piló d’empreses solidàries és, es miri com es miri, patètic. Tampoc evidentment em refereixo a les accions solidàries o humanitàries que es porten a terme pels exèrcits o forces paramilitars, com ara a Afganistan, Líbia, Síria, Hondures, Colòmbia o mitja Àfrica. Ni a episodis com el frau que instrueix la jutgessa de l’anomenat cas Cooperació, un dels majors escàndols polítics de la rica història d’escàndols de la Generalitat Valenciana: més de 4 milions € destinats a projectes d’ajuda al Tercer Món que no van sortir de València, de la butxaca d’uns quants valencians vaja…

La solidaritat, una forma de vida

Ja he dit en alguna altra ocasió que quan parlo de solidaritat parlo d’una forma de vida: parlo, per exemple, de la complicitat de classe que, potser sense ser-ne conscients, ha motivat un grup de joves i profes de l’IES Santa Eugènia a explicar els seus somnis a uns altres que viuen a més de 13.000 quilòmetres, a Bluefields, en un món inimaginablement diferent al seu. O de l’alfabetització de la comunitat indígena de l’illa de Rama Cay, a la badia de Bluefields, que l’alcalde Bacon promou amb l’Assoc. d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPCFA-Girona) per tal d’obrir la porta al Desenvolupament Humà i la Cultura amb majúscules. Construint ponts solidaris, que la Mancomunitat Santa Eugènia·Can Gibert hauria d’agermanar de seguida amb el futur reconstruït Pont del Dimoni; educant l’esperança, lluitant (tots i totes som miners!), compartint, ensenyant, aprenent, salvant-nos… construint una altra manera de viure i veure la solidaritat. [FOTOS: GLÒRIA SÁNCHEZ BARTOLOMÉ]