Judit Arroyo: Dimarts passat en el nostre dietari vàrem traçar unes notes biogràfiques i cronològiques de Prudenci Bertrana i la seva època. En Quim Torra no va tenir temps de parlar del pamflet publicat a Girona el 1910…

Quim Torra: Es tracta de La locura de Álvarez de Castro. He de dir, per començar, que Dídac Ruiz, el 1906, quan estava al capdamunt de la popularitat, va convèncer Bertrana que per mitjà d’una migrada remuneració s’encarregués de dirigir Ciudadanía, un periòdic local, i va acceptar, ja veurem més endavant la incidència que va tenir en Bertrana aquesta acceptació.

[Pep Blanch: Simfonia número 3 Heroica, de Beethoven. (Allegro con brio)]

Judit: La necessitat obliga… Tenir una família, en precarietat econòmica, s’entén que acceptés, però seguint escrupolosament trobem el 1910, la publicació d’un llibret…

Quim: Ja pots dir clarament un pamflet, que és un llibre de poques planes on s’ataca violentament algú. I serà Pla, un contundent Pla, qui ens diu: «Diego Ruiz aparegué a Girona com a director del manicomi provincial. Familiars reclosos en l’establiment m’han assegurat que el més boig del manicomi era ell. La seva pedanteria arribà a extrems inconcebibles».

Judit: Tal com vàrem llegir del retrat de Bertrana, suposo que pla també va fer un retrat de Diego Ruiz…

	El mural, en la que va ser la casa dels Bertrana

Quim: Pla el va retratar així: «Diego Ruiz tenia un horror per la història de Girona i tenia una fascinació per França i l’afrancesament, i fou en aquest moment que Ruiz i Bertrana escriviren un llibre, La locura de Álvarez de Castro. Contra les afirmacions d’aquest llibre, em permetré de presentar-ne unes altres. Em permetré d’afirmar que la resistència de Girona fou un fenomen absolutament popular, que fou incitat pels frares, no té el mínim dubte. De frares n’hi havia molts, que a Girona s’hi mantenien deu convents és un fet comprovat. Els frares dominaren el poble que era gremial i crearen la defensa de la ciutat. Tot aquell moviment popular, i en definitiva democràtic, s’havia d’encarnar en una persona: el general Álvarez de Castro, l’esforç que féu Girona contra l’afrancesament fou enorme. Afirmo així mateix que el nombre d’afrancesats gironins fou irrisori i insignificant.»

Judit: Anem per la lectura del llibret en qüestió.

Quim: «La idea saguntiniana en Gerona estaba arraigada en Álvarez, nosotros no dudamos ni un momento en considerar patológica. Álvarez no era un general prudente, ante todo quería dificultades y riesgos. Deseaba para Gerona doble tiempo de bloqueo del que tuvo Zaragoza. Cuando se cumplió este plazo quería que durase cuatro veces más su defensa. Quiso que se hablara de Gerona como de Sagunto [per això llegia al principi saguntinizar] cuanta más hambre, cuanta más ruina, más cerca de la gloria.»

[Pep: Simfonia número 3 Heroica, de Beethoven. (Allegro vivace)]

Judit: És tot un luxe per <i que en Quim llegeixi un llibre, llibret, quasi centenari…

Quim: «La frialdad de alma de este héroe, su falta de compasión tenía sus excepciones: Fernando VII y la Sacrosanta Religión, Por Fernando VII, vencer o morir, el repetía una y otra vez.» I Diego Ruiz i Prudenci Bertrana són durs quan diuen: «Con toda su conducta, Álvarez condenaba a la ciudad a un nuevo sitio, tan cruel o más que el que iban a poner en práctica los franceses. En Álvarez, de la crueldad nace el déspota, el delirante.»

Judit: Sí, però tot i així… Hi havia els gironins… Què ens deia Pla?

Quim: Sí, però, també Bertrana-Ruiz en parlen: «Álvarez cayó en Gerona como semilla de terreno abonado. El pueblo se hallaba en pleno estado patológico: la neurosis religiosa y patriótica había hecho presa en él”. I afegeixen: «Álvarez sabía historia, y sabía que el pueblo de Gerona precisa esa historia, aunque sea su sepulturero. Los héroes sádicos aparecen por casualidad según las circunstancias y el ambiente, un poco más de sangre en la cabeza, una ceguedad momentánea, la rabia del bruto invadiendo los dominios de la razón y allí irá un hombre sin freno, capaz de asombrar al mundo.»

Judit: I amb aquest pamflet, Bertrana, el bo de Prudenci Bertrana passava a ser conflictiu a Girona.

Quim: Ofesos els benpensants per Josafat, la novel·la llegida en part la setmana passada, i per La locura de Álvarez de Castro, d’avui, i a més celebrant el centenari de la Guerra de Napoleó, restava el pobre Bertrana a mercè de les ires de la gent d’ordre, aquesta gent que no li va perdonar tampoc la reproducció a la publicació Ciudadanía, d’un article de Vida socialista, de Madrid, perquè el varen considerar «autor d’un delicte per ofendre l’exèrcit».

Judit: Conseqüències?

Quim: Ho va publicar El Autonomista, el 22 de gener de 1911: «Esta mañana ha sido encarcelado el Sr. Bertrana… etc.» La qüestió és que va passar a la presó només cinc dies, gràcies a les influències, en especial del cunyat, militar en actiu, Albert Salazar.

Judit: Ciudadanía va sobreviure al Bertrana gironí?

Quim: Va desaparèixer el mateix any 1911, potser coincident amb la proposta a Bertrana de dirigir a Barcelona L’Esquella de la Torratxa.

Judit: Hi va haver comiat de Bertrana a Girona?

Quim: Segons el diari El Poble Català del 3 d’octubre del 1912, «va tenir lloc un banquet de comiat, al qual estaven presents Xavier Montsalvatge, Carles Rahola, Dalmau Carles, etc.» L’homenatjat va dirigir al públic aquestes paraules (que ara extracto): «En poques ocasions com aquesta he sentit tan clarament l’afecte que us porto, fins i tot els gironins em semblen uns sants, en el bon sentit de la paraula, me n’aniré sense tenir llàstima a ningú, sense recordar un greuge, sense endur-me’n amargor, però recordant, sí, totes les accions generoses, tots els favors i tots els consols rebuts no solament de vosaltres sinó dels que no assisteixen en aqueix acte. Us abraço a tots i consti ben alt a l’hora d’anar-me’n de Girona, és quan sento irresistibles ganes de cridar: Visca Girona.»

[Pep: Simfonia número 3 Heroica de Beethoven. (Allegro-molto)]

Judit: Les amistats gironines de gent de les arts i de les lletres les va seguir mantenint, tot i vivint a Barcelona?

Quim: Sí, hi ha un volum que recull totes les cartes que va rebre Carles Rahola, i de Prudenci Bertrana en va rebre moltes, al llarg de molts anys, aquí en tens una mostra, és datada a Barcelona el 2 de novembre de 1933: «Car amic Rahola: Us dono les gràcies pel vostre article aparegut a La Publicitat en el qual parleu de mi cordialment i indulgentment. M’han dit que evocàveu aquells temps venturosos que vagàvem junts pels carrers de la vella Girona bescanviant il·lusions i llegint-nos els nostres assaigs literaris a la llum d’un fanal. Jo mai he deixat de recordar aquella època. Érem purs i ingenus com mai hauríem hagut de deixar de ser-ho. Gràcies.»

[Pep: Simfonia número 3 Heroica, de Beethoven. (Marxa fúnebre)]

Judit: Així, a Bertrana se li barraren les portes a Girona, però se n’hi obriren unes altres a Barcelona.

Quim: I és ara quan crec que El dietari posa punt i final a aquest recorregut nostàlgic per Girona, unes pinzellades de la vida de Bertrana, agafant el llibre de Mn. Camil Geis Els que he trobat pel camí, en el qual es pot llegir: «Ens veiérem per última vegada en ple carrer a Barcelona els primers dies de la revolució del 36, malgrat que Bertrana no era tingut per home massa clerical, era un gran sentimental que estimava la tradició cristiana de Catalunya, i en trobar-nos en plena revolució, els seus ulls no pogueren dissimular l’alegria de saber-nos pervivents quan tants i tants sacerdots havien estat immolats. Quan s’adonà d’uns noiets que passaven amb la cartera d’anar a estudi, se’ls mirà amb commiseració i amb llàgrimes als ulls, exclamà indignat: I pensar que avui és Nadal… Els dirigents de la revolució havien declarat la festa de Nadal dia laborable i escolar. Els pares, per convicció laica, altres per seguir el corrent, i els més per temor a represàlies, enviaven llurs pobres fills a l’escola.»

El dietari gironí de Quim Torra,
s’emet tots els dimarts, de 13.15h a 13.30h, a la sintonia de OnaGirona [95.1 FM]