Avui és el dia d’Europa. Banderes blaves i moltes estrelles. El 9 de maig de 1950 el ministre francès d’Afers Exteriors, Robert Schuman, va fer conèixer una declaració -que porta el seu nom- a partir de la qual es va crear la Comunitat europea del Carbó i l’Acer. La CECA és considerada l’embrió de la Unió Europea.

Els qui recordem, perquè les vam viure, les pretorianes fronteres de Franco, i els qui tenim encara ben presents els marcs, les lires, els francs i tota mena de monedes que calien per travessar Europa, ens fem creus que ara tinguem una moneda única i que hàgim estat capaços de reduir fronteres a la mínima expressió. Ens en fem creus perquè fa 60 anys, amb les seqüeles de la 2a Guerra Mundial paleses arreu, no res semblava indicar que anglesos, francesos, alemanys, italians i tots els altres poguéssim entendre’s mai. Però la pela és la pela. De fet, els pobles més enfrontats del planeta són capaços d’arribar a entendre’s amb un bon menú de beneficis al davant.

Salt i Girona, que mancomunen alguns serveis però que són bel·ligerants en moltes instal·lacions i temes (busos diferents, plans urbanístics diferents, que si tu, art i jo, teatre; que si em quedo un hospital i a veure si ve l’altre; que si pujo més els preus i t’has de quedar amb la gent més humil ben apilonada…) es van entendre com la seda en -gràcies, Manel Mesquita, pel terme- “l’agermanament del totxo” en les zones frontereres. Es deia ja des de l’esquerra quan la dreta i la socialdemocràcia bavejaven per la Unió: amb la Unió Europea es crearà la unió dels mercaders. A veure si avui algú és capaç de negar que aquesta és l’única obsessió dels governants i que aquesta és la realitat en què vivim atrapats.

Que en aquest país n’hem tret beneficis, és evident. Que algú es miri el nivell d’endarreriment (democràtic, intel·lectual, social, etc.) en que ens van deixar el general Franco i camarilla, i que compari. No hi ha color. De la mobilitat per Europa, que tanta por ens feia (vindrà gent de tot arreu!) encara en traurem un profit de present i de futur: els nostres fills podran anar-hi a treballar per guanyar-se la vida perquè al nostre país fa temps que hi ha un tancament patronal i polític a les ordres de la capital d’Europa: Berlín.

Finalment, proposo diferents llocs de la ciutat, relacionats amb Europa, i maneres de celebració per si algú vol commemorar-hi alguna cosa al marge de l’efemèride oficial: 1) A la rotonda de la Devesa, al costat de l’escultura d’Alfaro, a Europa, s’hi pot interpretar l’himne d’Europa amb una orquestra de 200 simbombes; a la variant, a tocar la Llinda d’Europa de Bonaventura Ansón, a les 12, aplec de les Mil Botifarres, amb ciutadans emprenyats fent botifarra mirant al nord i cap al satèl·lit; a l’estació del TAV, representació del Fantasma de l’òpera amb els cors de l’Associació de Veïns del barri de Sant Narcís i desfilada de fantasmes polítics gironins; a la Catedral, 24 hores d’ocupació del setial regi de Carlemany per gironins que han perdut el pis, gironins que passen gana i gironins que no tenen treball… [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines