El meu veí, de barri i de galeria, l’amic Narcís Genís escrivia dimecres la seva columna a El Punt Avui, titulada Ni petita, ni delicada. La cosa anava del fet que els pisos turístics a Girona s’han multiplicat per 100 en menys de deu anys i que ara ja n’hi ha comptabilitzats 361 d’aquests a la ciutat. Els declarats, hi afegeixo jo. Aquí, a la costa o a Barcelona. Que de no declarats, muts o a la gàbia. Ni tota la Facultat de Turisme de la UdG ni la subàrea de Turisme de l’Ajuntament gironí, que té com a primera competència la “Planificació i gestió estratègica del turisme”, no saben de que va la cosa. Us l’explico, modestament i gratis, que sé que les dues institucions van malament de líquid (sous a banda), o això diuen.

La cosa va del fet que s’ha consolidat una nova moneda, un nou valor de canvi i intercanvi, que fa rics i pobres, com totes les anteriors o coetànies, que és fàcil d’amagar perquè està obscenament a la vista de tothom. Va néixer amb el totxo, són parents, més que parents encara: són cosins, dels de més endins.

No és el bitcony, ééés -veu de Vanessa- el pis! Tal com raja. I com a tota moneda creïble té el seu banc central i totes les variants possibles de productes financers. El pis de la SAREB o pis dolent del banc. El pis hipotecat. El pis (toc, toc) ocupat. El pis de l’okupa. El pis del voltor. El pis buit (“què és?”, s’autopregunta J.P.V.). El pis pah l’obra social. El pis compartit. El pis desnonat. El pis calent (no confondre’l amb el pis picadero). El pis llogat. El pis turístic. El pis jove. El pis sindicat. El pis declarat. El pis sobre la taula d’habitatge. El pis d’amagat. El pis gentrificat.cat. El pis social (com el bitllet de 500, no abunden). El pis públic-municipal. El pis subvencionat. El pis del sensesort. El pis dels pares. El pis sobre la clàusula terra. El pis interruptus (o des de la bastida) El pis del cadastre. El pis expropiat temporalment per l’oficina municipal d’habitatge. El pis del notari. El pis de l’API… en definitiva. La fortor d’urinari resclosit s’imposa: tones d’eau de temps des fleurs es fan imprescindibles. I pis-pas!

L’amic Narcís clamava que s'”ha d’evitar que Girona caigui en el parany [de la massificació turística i dels pisos turístics], perquè allò que ara per a uns quants pot suposar uns guanys substanciosos, a la llarga pot fer que tots hi perdem”. Ai!, amic, el capitalisme ultralocal o ultraglocal no va d’aquest pal. Arrasar ara, que demà déu dirà i el ciutadà rescatarà. Se’ns pixen a sobre i Tomàs Molina surt a l’informatiu de la nostra, diu que plou i tots a taula comentem: “Quin temps més rar que fa!, mai o saps que posar-te”. “Passa’m el tofu, porfa“.