L’educació és massa sovint una arma política. Sens dubte, una greu irresponsabilitat. Ara, a Catalunya, han convertit les escoles i els instituts en camp de batalla d’una creuada que qüestiona greument la professionalitat del col·lectiu docent. He dedicat gairebé tota la meva vida professional a la docència. He treballat en instituts a diverses comarques de Catalunya i he format part de diferents equips directius.

N’he vist de tots colors. Els darrers deu anys de professió, a l’Institut Santa Eugènia. Un institut arrelat als barris/poble. Un entorn complex, com complexa és la societat actual. Un espai educatiu obert i acollidor de la pluralitat cultural, religiosa, lingüística i de tota mena, pròpia dels barris que l’envolten. Molts reptes i pocs recursos. Només l’extraordinària professionalitat de professores i professors, amb la implicació de les famílies, garanteix una cohesió social dins el recinte escolar que traspua als carrers dels barris.

Per això, davant la descomunal injustícia que s’està produint envers la professió docent del nostre país, no puc restar callat. La indignació és massa forta per deixar que canalitzi només cap a la ràbia i la impotència. Sé del cert que no serà així. És impossible criminalitzar tot un col·lectiu professional exemplar, titllant-lo d’adoctrinador, sense que això tingui una contundent resposta. Un cop més, el relat que es vol construir està basat en la mentida. No té doncs, cap futur i hauria de trobar al davant, dempeus, el país sencer.

Educar ciutadans

Les famílies, pensin com pensin, sigui quina sigui la llengua en que s’expressen i al marge dels seus orígens, saben prou bé que el paper de l’escola catalana ha estat, és i ha de continuar sent cabdal en el procés de creixement humà i social de les seves filles i fills. Com una sola persona, plural i diversa però unida, mestres i professors, famílies i administració educativa haurien de defensar un model que tots sabem d’èxit. No perfecte, per descomptat. Amb mancances, ben cert. Amb manca de recursos de tota mena, segur. Però, al capdavall, un sistema que troba els seus fonaments en la professionalitat i una mica més de tota la comunitat educativa.

Treballar a Santa Eugènia, com a d’altres barris i pobles catalans, és constatar de primera mà l’enorme paper que té el sistema educatiu del país en la construcció d’una societat on la pluralitat no és un problema sinó una riquesa. Des de l’institut vaig viure experiències extremadament dures. Alumnes, veritables heroïnes i herois que, amb una pesada motxilla carregada de les dificultats més cruels que un sistema econòmic injust provoca, arribaven a classe entre l’amargor i l’esperança. Trobar-los ara pels carrers i barris de la ciutat i saber-los titulats universitaris, emprenedors, conductors de programes de ràdio, bons professionals, impulsors d’iniciatives solidàries, persones implicades en el teixit social i associatiu del lloc on viuen… No és només una satisfacció personal, que també, sinó sobretot un patrimoni d’integració cultural, lingüística i convivencial que permet assolir una cohesió social de qualitat satisfactòria. Atacar això, és voler dinamitar un dels pilars fonamentals de la convivència a Catalunya. És un patrimoni que la societat catalana no es pot deixar arrabassar de cap manera.