Aznar amenaça amb ressuscitar i un parell de dies després Moustaki ens deixa definitivament. I, com volent equilibrar la balança que ajusta l’esperança dels temps, el passat dissabte recordàvem el Guanyarem! d’en Tià Salellas al Truffaut gironí amb el documental editat amb motiu del seu 5è Memorial i, el diumenge, malgrat una tarda feta de trista pluja tossuda i grisa que posà fang a les rodes de les motos solidàries dels Dimonis de Santa Eugènia, es respira fraternitat a Can Ninetes. Estrenem nova setmana i és inevitable tornar a dir que la roda del temps continua girant. Però la memòria d’El Dimoni de la fàbrica es rebel·la i mira enrere seduïda per la fràgil figura amb guitarra i la fràgil veu d’aquell vellet tot ell tendresa que es declarava apàtrida, o com a molt, de nacionalitat mediterrània.

Ens deixà el cor del metec que portem a dins

No em va entristir la mort de Moustaki perquè no són aquests temps per moustakis, i mantenir-lo en aquest món, en aquesta Europa, en aquesta França, era com mantenir viva una oreneta en una gàbia, en una capsa de sabates amb forats pels quals és impossible respirar, en una bossa de plàstic oberta només perquè tragués el bec i cantés el cant boig del sinsont del nord. Cantà a la llibertat Moustaki en la seva cançó més coneguda, potser la més bella, Ma liberté, que no se sap si està dedicada a una dona o a un ideal, a un núvol de carn llibertària o a un cony, a una tramuntana mediterrània o a un alè (Aníbal Malvar en Lárgate Moustaki). Segur que no vivim temps de moustakis però era absolutament necessària la veu d’aquest metec que declarava l’estat de felicitat permanent i el dret de cadascú a tots els privilegis, que deia que el sofriment és com un sacrilegi quan hi ha suficients roses i pa blanc per a tothom, que contestava la legitimitat de les guerres, la justícia que mata i la mort que castiga i denunciava les consciències que dormen tranquil·lament al fons del seu llit i aquesta civilització en mans dels mercenaris. Una veu lliure que volia la llibertat per a coses com ara deixar anar amarres, anar a no importa on, arribar al final dels camins de l’atzar, i collir, somiant, una rosa dels vents d’algun raig de lluna…

Sense dir-vos com es diu, us parlo d’ella

Va participar activament al Maig francès i va conservar al llarg de la seva vida un compromís polític llibertari i alliberador molt particular, d’acord amb la seva volguda i reivindicada identitat de jueu errant aliè a qualsevol “esfera d’influència, lloc geogràfic o dogma, sigui el que sigui”. Una de les seves cançons més extraordinàries, Sans la nommer (Sense nomenar-la), escrita en 1969, està dedicada a la revolució permanent. Queda aquí el fragment de tornada a mena d’homenatge pòstum:

“Ella és qui, maltractada, / és ferida i assetjada; / ella és, quan es rebel·la / qui fa vaga i qui va a la brega; / ella és qui, empresonada / és traïda, abandonada; / i qui ens dóna afany de viure / i desitjos de seguir-la / molt més lluny, molt més lluny. / Sense dir-vos com es diu, us parlo d’ella / estimada o rebutjada mai t’enreda / si voleu que us la presenti finalment / el seu nom es revolució permanent.”

I si voleu una d’aquelles necessàries injeccions intravenoses d’esperança us convido a escoltar-la a través de la veu de Marina Rossell. De res.

Sebas Parra és veí de la Marfà de Santa Eugènia de Ter