Confesso que em sento confús. Desitjaria comprendre el perquè de certs fenòmens, però tal vegada el meu pobre cervell no dóna per més.

CiU ens va prometre durant la campanya electoral que faria el govern dels millors. No entraré en valorar la composició actual del govern català, ni les seves línies polítiques generals. Ni vull entrar a parlar sobre alguns nomenaments culturals que hauran produït segurament un intens sentit de barreja barreja d’alleujament i indignació en molts veïns de Santa Eugènia de Ter.

Però sí que no em puc estar de fer notar un element preocupant de l’acció del govern català. Hi ha una certa tendència a una sobreactuació gratuïta que si l’hagués feta el tripartit hagués estat blasmada de forma unànime pels mitjans de comunicació i l’opinió publicada en general. No cal dir que si en alguna cosa es va doctorar el tripartit va ser precisament en això.

Vull destacar tres exemples d’aquesta sobreactuació

1. El President Mas fa unes setmanes explicant a tothom que el volgués escoltar (i als que no també) que la situació financera de la Generalitat era un desastre absolut i que, quan ho havia comentat a Madrid, els dirigents del PSOE i del govern espanyol s’havien posat les mans al cap (afortunadament per nosaltres, no es van posar les mans en una altra part més íntima de la seva anatomia).

Aquí em faig la següent pregunta: és imprescindible anar explicant (millor dir, cridant) l’abast del forat econòmic que té la Generalitat de Catalunya quan hi ha una campanya mediàtica i política en contra del sistema autonòmic (o sigui, en contra de Catalunya)? Tacar la imatge pública del cadàver polític que és el tripartit compensa el desgast d’imatge del país que es presideix? Donar arguments als adversaris de l’autogovern català a canvi de res té algun sentit? El resultat de la negociació amb Zapatero sembla demostrar que els resultats positius són més aviat magres.

2. Uns dies després un alt representat de l’Institut Català de Finances (ICF) explicava que s’havien vist obligats a donar un crèdit d’emergència a la companyia aèria catalana Spanair perquè si no ho haguessin fet aquesta empresa hagués desaparegut el mateix dia. Fantàstic, eugenial! És la declaració que has de fer per a que qualsevol inversor racional fugi com un esperitat de Spanair.

La pregunta ara és: els dirigents del ICF tenen accions de Vueling? Seria una explicació racional! Perquè francament, declaracions com aquestes només les poden fer els teus pitjors enemics i són impròpies d’una institució que ha d’ajudar i no ensorrar les empreses a qui dóna crèdits.

3. La setmana passada l’altíssim dirigent de CDC Oriol Pujol explicava que la Generalitat (gairebé) no podia pagar les nòmines dels funcionaris. Nova genialitat. Això només ho pots dir si és ja totalment inevitable i mentre dones una explicació detallada als treballadors de l’administració pública catalana de quina és la situació, de perquè ho has de fer, i de quan tornaran a cobrar amb normalitat i a recuperar els diners que no es cobren temporalment. Afirmacions gratuïtes (perdó pel joc de paraules) com aquesta no contribueixen precisament a pujar la moral dels treballadors de l’administració pública catalana, i retrauen el consum (com que no sé si no cobraré demà, gasto menys avui).

Finalment, un últim cas de declaracions que em desorienten

Aquesta no l’han feta obertament els membres del govern català, però de ben segur la part econòmica/empresarial/del treball i del coneixement del govern la comparteixen. Estic parlant de la proposta d’eliminar les clàusules de convenis que lliguen l’evolució dels salaris dels treballadors amb la inflació.

Es diu (i és del tot cert) que les empreses necessiten tenir beneficis per a poder seguir existint, créixer i crear llocs de treball. I per tant, els salaris poden pujar només fins a un cert nivell. Es diu a més que els augments de salaris han d’anar lligats als increments de la productivitat del treball (per cert, la productivitat del treball depèn de molts elements que s’escapen de les mans dels treballadors, com són les infrastructures o la capacitat de dirigir adequadament el negoci que tingui l’empresariat).

El que passa és que les retribucions dels treballadors permeten que aquests comprin béns i serveis, contribuint així a que l’activitat econòmica es mantingui viva. I, per tant, cal ser molt curosos en proposar mesures com aquestes en un entorn de crisi com l’actual. I més, després d’haver retallat pensions i apujat impostos indirectes, fets que perjudiquen la classe mitjana i baixa assalariada.

Però aquí només vull plantejar una pregunta que sorgeix del meu desconcert (i de les meves innates limitacions): aquest control de salaris, s’aplica a tota la gent que treballa en les empreses? Altrament dit, els grans directius de les empreses, congelaran o retallaran els seus salaris?

Molt em temo que no, que seguiran funcionant com el que són, una casta endogàmica i privilegiada que s’autofixa creixents salaris i complements diversos i demana moderació a la resta del personal. I tot això pel bé l’empresa per la qual treballen i del nostre país en particular i de la humanitat en general. Sort que en tenim de persones com aquestes, que si no…

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG