Agafem mentalment una zona de la ciutat que inclogui els barris de Santa Eugènia, la Rodona, Can Gibert del Pla i Sant Narcís. Poca broma: estem parlant d’una població que ronda els 30.000 habitants; estem parlant d’1/3 de Girona. Si recorrem de memòria els carrers i places d’aquesta part de la ciutat, descobrirem de quina desigual manera es reparteix el patrimoni cultural a Girona.

No es tracta pas de buscar-hi catedrals, barris gòtics o edificis singulars. Es tracta simplement de buscar-hi els elements que té i mereix tota ciutat o part de la ciutat que no vol esdevenir suburbi. A Santa Eugènia de Ter, no hi ha museus, no hi ha auditoris, no hi ha teatres en condicions; ni galeries d’art, ni sales de música, ni locals d’assaig; no hi ha hotels, ni pensions, ni hi ha punts d’informació turística… Hi ha, per exemple, un sol restaurant (La Til·la) dels 53 de la XXVII Setmana Gastrònomica que aquests dies es fa a la ciutat. Tanmateix, on molt clarament es veu el centralisme de la ciutat és en el parc escultòric.

L’abandó escultural d’aquest sector de Girona és tan notable que es pot traçar una línia invisible sobre plànol per marcar els límits de la ciutat cultural i la resta: de l’Atleta de la devesa (ubicada al Camp de Mart), recte cap al Picapedrer (1984) de Paco Torres Monsó (al pati de la Punxa), recte a les Granotes (1990) de Ramon Carrera (al Parc Central), recte a A Europa (1984) d’Andreu Alfaro (plaça d’Europa), i fins a Els ulls miren l’entorn (1991) d’Emília Xargay (a Mercagirona), a ponent i migdia d’aquesta línia, hi ha un campi qui pugui absolut.

Hi ha dues escultures i un relleu de caire religiós: sant Narcís (1951), a la plaça de l’Assumpció; la Immaculada (1975), als Maristes; santa Eugènia (s. XVI), a Can Ninetes. Hi ha dos relleus i una escultura escolars: al CEIP Dalmau Carles, de Domènec Fita –Escolars (1979)-, i de Torres Monsó –Parella (1976)-, i al CEIP Montfalgars, de Josep Maria Corominas (2001). Hi ha dos monòlits -a quin més lleig- a les vores de la frontissa del Güell: el dedicat a Ignasi Bosch i Reitg (1986) i el dedicat a Santiago Sobrequés (1973). Dues escultures emblemàtiques (La llagosta -1983- de la plaça de l’Assumpció de Josep Duixans i El vaixell -1987- de la plaça de Santa Eugènia també de Duixans) es van podrir i van ser retirades. El Vitrall mòbil de Francesc Fornells, de la parada d’autobusos del Parc Central (1985) fa anys que està incomplet. I hi havia també un Carrilet (1975) al pati del GEiEG de Sant Narcís.

En tot Santa Eugènia de Ter, hi ha quatre escultures amb cara i ulls, quatre, en el marc d’una ciutat que en té cap a 200: el Rellotge de sol (1984), de Duixans (al passeig d’Olot); el Forjat (1984), de Leonci Quera (també al passeig d’Olot), els Cossos i formes (1990) de Rosa Serra (als jardins del carrer Turó) i La ben plantada, de Torres Monsó, (col·locada fa vuit dies davant del Centre cívic de Can Ninetes). Molt poc patrimoni per a tanta ciutat.

I per a més inri, les pedres del Pont del Dimoni, un patrimoni de 650 anys, fan molsa al Cementiri de Santa Eugènia de Ter, apilonades de qualsevol manera, com un insult, com una ofensa permanent. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines