Hola, Carmen.

Com et va per aquí dalt, és gaire avorrit descansar tot el dia o ja tenies ganes de fer-ho?

Esperant la conjuntura ideal per acomiadar-me de tu, te’n vas anar sense avisar, de cop i volta, sense fer soroll. Que difícil és trobar el moment d’acomiadar-se d’un ésser estimat i que no soni a comiat. Que sembli un fins demà o aquí em tens per quan agradis… Te n’has anat i no puc evitar tenir la sensació de no haver fet o no haver dit tot el possible.

És una impressió que ens queda als que encara no hem comprat el bitllet de partida. Si és així, espero que ho comprenguis i no ho tinguis gaire en compte, encara que coneixent-te, estic segur que ni ho vas pensar.

Em costa fer-me a la idea de no tornar-te a veure en alguna de les teves característiques poses. Cigarreta a la mà dreta i un cafè amb llet llarg de cafè, que generalment et preparava jo, a l’altra. Aquesta era bàsicament la dieta, suposo que et mantenia activa. I aquesta era una constant en la teva vida, l’activitat.

Jornades laborals interminables de cinc, sis o set dies a la setmana. El que fes falta per tal que a la teva família no li faltés de res. Sempre vas ser una lluitadora, com es va demostrar fins al final, sobrepassant amb escreix el límit que et van donar els metges.

Al final tant d’esforç et va passar factura, o potser no; simplement necessitaves un descans i temies que si continuaves per aquí, no arribés mai. Va ser impaciència, esgotament o simplement va arribar la teva hora?

El Creador li diu a Roy, el replicant de Nexus 6, a la pel·lícula Blade Runner: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps, Roy. I tu has brillat amb molta intensitat.” Probablement ha estat el teu cas. Massa feina, massa preocupacions, molta càrrega per a una sola. Et vas consumir abans d’hora… Deixes dos fills i dos néts. No està malament per a algú tan jove…; és que et vas donar molta pressa, massa, per a tot.

Piano, piano, si arriva lontano diuen els italians… que fàcil dir-ho i que difícil de fer… Tots tenim el nostre camí i la nostra forma de recórrer-lo.

En fi, si et serveix de consol, vas deixar molta gent afligida i amb ràbia davant la injustícia que va suposar la teva marxa, tan primerenca, tan cruel, tan… injusta, si és que podem aplicar el terme justícia a la vida.

No segueixo, perquè sé que no ets especialment sentimental ni t’agrada que parlin molt de tu, suposo que no t’agrada donar-te importància.

A reveure, Carmen, descansa i pensa que en el nostre record continues present.