Aquest mes d’abril fa dos anys de la mort del meu pare. El seus darrers deu anys els va passar clavat en una cadira de rodes, després de patir una embòlia i d’haver treballat tota la vida, únicament assistit per la meva mare. Setmanes abans de morir vàrem voler acollir-nos a la publicitada Llei de la Dependència per tal de donar suport al dia a dia de la seva cuidadora, la mare. De tot plegat fa dos anys rodons. Fa quinze dies, a casa dels meus pares, va arribar una carta del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat, a nom del pare, en què se li diu: «Per tal de procedir al reconeixement tecnicofacultatiu derivat de la sol·licitud de valoració, cal que us presenteu en aquest centre» amb «tota la documentació mèdica i psicològica actual». L’Estat sí que va saber assabentar-se de la trista notícia: quatre dies després que la meva mare quedés vídua va donar de baixa la mísera pensió de jubilació del meu pare, va comunicar el nou complement de viduïtat i va reduir la pensió que cobrava la mare des dels 65 anys, argumentant que la suma d’aquest complement més la seva jubilació legítima superava no sé què coi de barem… a la mare li va costar d’entendre el fet que li retallessin la pensió que ella s’havia guanyat després de treballar tota la seva vida. A mi em va semblar una actuació absolutament masclista per part de l’Estat (però, què hi farem!), i més greu encara quan aquesta suma queda ben lluny del que es pot considerar digna. Aquests dies hem sabut que un invident barceloní ha rebut la notificació de l’Institut Català d’Assistència en què se li comunica que, gràcies a la Llei de Dependència, rebrà una ajuda d’un cèntim d’euro al mes. A La Vanguardia de dijous, una carta d’un lector se solidaritzava amb aquest cas i denunciava que ell, afectat d’esclerosi múltiple, rep un euro mensual. Certament, sort en tenim, de les estadístiques que parlen de milions de persones beneficiades per la llei.