Moltes coses han canviat al llarg dels trenta anys llargs que fa que vaig acabar la carrera de psicologia infantil. I la primera feina que em va posar en contacte amb nens va ser a la llar d’infants antecessora d’El Tarlà i que gestionava l’AV de Can Gibert del Pla i que, en principi, havia de desenvolupar una funció eminentment social.

> La Llar d’Infants El Tarlà celebra el seu 25è aniversari

Hi ha hagut molts canvis que en podríem dir instrumentals: hem passat dels bolquers de roba als d’un sol ús, de les esponges a les tovalloletes, de la impremta de gelatina a internet…

Però també hi hagut altres canvis en profunditat. Fa trenta anys les llars d’infants o guarderies eren reductes força tancats. Els nens s’entregaven a la porta ben clenxinats i polits i els comentaris sobre la jornada eren els mínims, ja que els pares valoraven per sobre de tot una bona cura de la higiene, el son i l’alimentació. Els nens començaven a assistir a la guarderia, tots alhora, el primer de setembre amb el daltabaix emocional que això suposava, només educàvem pel control d’esfínters quan venia el bon temps…

A una educadora de guarderia se li demanava que guardés bé als nens, que fos neta, polida i carinyosa. No existia la professió d’educadora infantil, tal com l’entenem ara. Les primeres educadores que vaig conèixer eren mestresses de casa, antigues obreres de fàbrica, persones voluntarioses, sens dubte.

A final dels anys setanta hi va haver gestors de guarderies, tant en el camp públic com privat, que van entendre que s’havia d’anar més enllà. I l’AV de Can Gibert va ser pionera en aquest sentit. I ens va contractar a Isabel Vidal i a mi per tal de que els ajudéssim a deixar de guardar i passar a educar, deixar de ser guarderia i esdevenir escola bressol o llar d’infants.

Es varen haver de modificar moltes coses

Des d’aspectes higiènics (que cada nen portés el seu propi mocador cosit a la butxaca de la bata, recordeu?) a aspectes pedagògics. Entre aquests darrers varem treballar per a que les activitats a realitzar amb els nens tinguessin una finalitat educativa, fossin engrescadores i plàsticament creatives. Varem programar les entrades dels nens a la llar de forma escalonada, varem fer informes de seguiment de l’evolució dels nens. I varem deixar entrar els pares a la llar, entenent que l’educació dels nens petits era cosa de tots.

La veritat és que ens varem emmirallar molt en la revolució que estava tenint lloc a Itàlia. El nostre model va ser la ciutat de Reggio Emilia, model de gestió pública de les assilo nido.

El que va passar, però, és que aquests canvis exigien cada cop més als professionals i varen començar a venir mestres i educadores infantils capaces de portar-ho a terme de forma eficaç. Des de les escoles d’estiu i durant tot l’any -també- ens varem anar reciclant totes plegades. Algunes de les antigues educadores que llavors es van fer idònies per la feina, encara estant en actiu en el camp educatiu.

Quan a l’any 84 es va inaugurar El Tarlà ja ho va fer amb un substrat previ molt sòlid i un equip molt conscienciat. I la feina feta queda reflectida en l’exposició que seguidament inaugurarem.

Però el segle XXI ens planteja nous reptes

Ja ningú qüestiona que 0-3 sigui una etapa educativa, ans al contrari. Però els pares ja no es conformen amb que els nens surtin nets i polits, tot i que ho valoren molt. Volen que se’ls estimuli, que se’ls prepari pel parvulari. I si els pares no s’han plantejat encara que podem fer molt més que guardar, ja ens en preocupem bé prou les professionals de fer-los–hi veure.

Però les coses no són fàcils per a una educadora infantil. Els nens segueixen essent nens, evolucionen més o menys igual, les etapes evolutives es succeeixen en el mateix ordre, tot i que potser els canvis es donen més aviat que anys enrere. El que ha canviat, però, és l’entorn social del que formen part.

Tant és que l’escola o llar atengui població immigrada com autòctona. L’esforç d’atendre a les necessitats dels nens comptant amb la collaboració dels pares és important. Ens trobem amb reptes derivats de la multiculturalitat i reptes derivats dels canvis que ha patit la família tradicional (més famílies monoparentals, increment de divorcis, adopcions, famílies d’estructura complexa…). L’esforç de reciclatge i revisió de la tasca pedagògica ha de ser intens per poder donar les respostes adients.

Un altre repte, juntament amb un piló d’avantatges, ens el proporciona tot el progrés que s’està vivint a nivell tecnològic. Els nens que atenem són o seran de l’era informàtica i visual. Nosaltres seguim creient en el benefici de l’experimentació sensorial, en la riquesa del joc (heurístic, simbòlic…) i en valors com l’esforç, el saber aplaçar un desig, el compartir amb els iguals… M’agradaria, potser un tant romànticament, que els nens no perdessin aquests valors quan entrin en el món de les Wii i les Nintendo. I que, malgrat l’elevada exigència escolar pel que fa a continguts a assimilar, continuessin tenint temps de jugar de forma creativa i en companyia dels seus iguals, tal com haurem potenciat des de les nostres llars d’infants.

De tota manera, em sembla que seguim i seguirem treballant amb il·lusió amb aquests personatges que tot just comencen la seva trajectòria vital i que dia a dia, minut a minut, ens ensenyen tantes coses. Estic convençuda que l’exposició sobre els 25 anys d’existència de la Llar d’Infants El Tarlà us transmetrà la força de l’etapa educativa 0-3.

Esperança Picazo és psicòloga de L’ARLOT, coordinadora psicopedagògica de l’escola bressol El Petit Príncep i va col·laborar molt activament en la Llar d’Infants El Tarlà de Can Gibert del Pla