Mentre esperava que posessin el semàfor verd per poder creuar el carrer, em vaig entretenir mirant l’aparador d’un establiment dedicat específicament a la venda de vi. S’hi poden veure nombroses ampolles de vi de les més variades marques i de les més diverses qualitats. Per contrast, em va fer pensar en com es comercialitzava i es consumia el vi en la nostra ciutat en els temps de la meva primera joventut. En la majoria de les taules familiars hi feia acte de presència el vi, especialment a l’hora del dinar, o potser en tots els àpats. Però en ben poques hi apareixia una ampolla de vi de marca. Era freqüent veure el vi amb porró. Això tenia dues finalitats, o millor tres. Conservar una tradicional manera de fer, estalviar uns diners i evitar excessos, ja que amb el porró es bevia menys quantitat, cosa que estava ben comprovada. I estalviar-se de rentar vasos.
En algunes cases de les que cada dia es bevia amb porró, en festes assenyalades apareixia una ampolla de vi de marca. Potser l’havia cagada el tió nadalenc, o l’havien deixat els Reis al balcó. O era l’obsequi en el dia del sant o l’aniversari d’algun dels membres de la família. En aquella ocasió solemne i extraordinària, sortia d’un calaix, on estava ben guardat i inactiu, el tirabuixó o llevataps. Una eina que vulgarment s’anomenava sacatapus. Un nom ben estrany, que no era ni català ni castellà. En el nostre parlar diari usàvem, abans molt més que no pas ara, molts barbarismes. Nombrosos castellanismes i castellanades, i també algun gal·licisme. Però la paraula sacatapus no era un barbarisme, sinó més aviat era una barbaritat.

Era freqüent practicar el que vulgarment s’anomenava batejar el vi, que consistia a barrejar-hi aigua. Així baixava de grau i resultava menys agressiu, i també representava un estalvi, ja que l’aigua, normalment, és més barata que el vi. També en lloc d’aigua s’hi posava sifó. Algun temps va estar molt de moda el Lithinés del doctor Dalmau, que es considerava que tenia propietats digestives. Tant el sifó com el Lithinés donaven al vi un toc gasificat semblant al que ara anomenem vi d’agulla. Qualitat que a molts bevedors els era grata. També algú tenia el costum de beure el vi amb gasosa. Tanmateix, sempre els bevedors entesos en la matèria consideraven una profanació barrejar aigua amb el vi. També es deia que alguns comerciants sense escrúpols batejaven el vi abans de despatxar-lo, per tal d’arrodonir més el negoci.

En el comerç del vi existien, en l’àmbit ciutadà, dues dedicacions: els majoristes i els venedors al detall. A la nostra ciutat existien diverses empreses de majoristes d’aquest producte. Eren magatzems de grans dimensions. En puc recordar un a la cantonada de la plaça del Marquès de Camps amb la Ronda Ferran Puig i carrer Santa Eugènia. En la mateixa Ronda, en la darrera casa abans d’arribar a la sèquia, que abans era simplement la sèquia que discorria a cel obert, però no el carrer que és ara, s’hi trobava un altre magatzem de vi. I seguint l’avinguda, abans d’arribar a la Devesa, encara se’n trobava un altre.

A la Rodona, quan encara era…

A la Rodona, quan encara era terme municipal de Santa Eugènia de Ter, i també després de la seva incorporació a Girona, hi havia altres dos o tres magatzems. Tots ells eren negocis de considerable notorietat. Quan passàvem pel davant d’algun d’aquells establiments se sentia una olor ben característica que delatava la dedicació a què estava destinat aquell local.

El transport es feia amb uns carros arreglats convenientment per encabir les bótes de considerables dimensions. Les bótes anaven penjades d’unes cadenes que les mantenien a poca distància del sòl. Quan el trasllat era en quantitats més reduïdes s’usaven els característics bots de cuir, i en aquest cas els carros que els transportaven eren d’una estructura diferent dels portadores de grans bótes de fusta.

El vi a granel es venia en les botigues de queviures que existien en abundància en tots els indrets de la ciutat. No havien arribat encara els moderns supermercats, ni entrava en el nostre vocabulari aquesta denominació, ara tan corrent i utilitzada. En general els comerços de queviures eren botigues relativament petites i amb poques pretensions. I algunes no massa ben preparades per tractar-hi articles de consum de boca. La higiene no era el seu fort. Però no hi havia ni les prevencions que hi ha ara, ni les exigències i controls per part dels organismes corresponents. També hi havia establiments amb més presentació, més cura de la higiene i també més luxe. Aquests solien retolar-se amb el nom de Colmado, com també amb el més pompós d’Ultramarinos. Les més modestes s’anomenaven hostal o revenderia.

També existien alguns establiments dedicats gairebé exclusivament al despatx de vi al detall. En recordo tres, situats en les primeres cases del carrer Joan Maragall. Dos d’aquest establiments desaparegueren quan s’enderrocaren les cases per remodelar aquell tram de carrer. També s’hi podia anar de copes, i aleshores es convertien en centres de tertúlia. No era ben vist que en aquesta pràctica hi participés alguna persona del sexe femení. Anar de copes era cosa d’homes. Com la compra era cosa de dones.

Aquests establiments de venda al detall també solien tenir a disposició del client alguna ampolla de vi de marca, de moscatell, o fins i tot de cava, que aleshores encara s’anomenava xampany. Com més categoria tenia l’establiment més assortit tenia de vins.

En aquests establiments de despatx al detall o a la menuda hi havia una sèrie de bótes. Unes de més grandària que contenien el vi de qualitat inferior. El que vulgarment s’anomenava de diari o també de taula. I unes altres més petites reservades al vi de postres, com el moscatell, el garnatxa… Segons era la importància de l’establiment s’hi veien més bótes o menys, i per tant existien més o menys opcions per escollir el vi que es comprava. Els compradors, o potser diríem millor, les compradores, portaven la corresponent ampolla que sempre era la mateixa. Fora del cas que es trenqués, cosa que es considerava com una desgràcia. Aquesta insistent reutilització estalviava molts diners i també evitava l’acumulació de deixalles.

En algunes cases tenien, al rebost, una bóta de moderades dimensions, per conservar el vi. Això proporcionava la comoditat de no haver d’anar a comprar el vi diàriament. I també representava un petit estalvi ja que la compra es feia directament al majorista. Periòdicament es presentava el carro del repartidor, i el mateix carreter carregava el bot a l’esquena i es presentava a la casa del client que l’havia requerit, o amb el qui ja estava convinguda la provisió en uns terminis determinats. Abocava el vi en la bóta i retornava amb el bot buit.

Com un exemple de l’evolució en el consum de vi reproduiré el que em deia, fa molt de temps, un meu amic: “El meu pare, que era molt més ric que no sóc jo, quan bevia xampany era de la marca Delapierre, que costava tres pessetes l’ampolla. Jo no bec xampany, perquè no m’agrada, però bec vi de cinc-mil pessetes l’ampolla. I els meus fills, que són i seran molt més pobres que jo, només beuen xampany francès”. Evidentment que això era abans de la crisi. [Diari de Girona]