D’àngels i alfàbregues ple, s’enfila avui el dia a Girona. Ells -els serafins- sostenen amb força secular l’esperança d’un despertar més enllà de la mort als peus mateixos de la marededéu que duu el seu nom, al cim del Puig Alt, al costat del balcó més esplèndid de les Gavarres occidentals.

Elles -les alfàbregues- perfumen la vida en tot allò que té d’important i de solemne: el bon menjar, la casa càlida i l’amor apassionat.

Els àngels s’ocupen d’eternitats i santedats; les alfàbregues, d’immediateses i plaers. Unes i altres es complementen per obrir les portes de l’agost.

El més gran esforç que una ciutat mil·lenària com Girona ha sabut fer, ha hagut de fer per sobreviure, segle rere segle, una vegada i una altra, de forma contínua, ha estat la de sintetitzar cultures, tradicions, creences i religions.

La ciutat mateixa és als ulls de qualsevol visitant una gran síntesi històrica i cultural: la seu episcopal i el call jueu; la muralla romana i la muralla medieval; l’àngel de la Catedral i el Pont del Dimoni; el sepulcre de Sant Narcís i el Setè Cel; les torres de Palau i la Sopa, la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels i la màgia de l’alfàbrega:

«Donzelles enamorades
d’un nuvi esdevenidor
escabellen les alfàbregues
perquè facin més olor.
L’alfàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire en l’aire
augmenta l’encantament…»
(Joan Maragall)

Fa cinquanta anys, a la pujada del Rei Martí, quan els gironins entraven a la petita capella de les Caputxines, d’on emanava amb força l’olor profunda de l’alfàbrega, els n’era lliurat un petit ram en les funcions religioses del dia. Les monges recollien aquest ram del seu pati de santedat i, fidel a fidel, n’escampaven el perfum per tota la ciutat. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines