Amic Enric, t’escric un cop més per reflexionar amb tu sobre el fracàs històric de les nostres idees i lluites per una nova societat -homes, art i cultura- més lliure, humana i socialista. El que ha motivat que tornés a posar-me en contacte amb tu, enyorat Enric, ha sigut la grotesca i apoteòsica exaltació mítico-comercial-política de l’anomenat «Any Dalí» per part de les institucions públiques, privades, premsa, etc. Si enmig d’un artista tan amoral, reaccionari, filofeixista i conservador, l’Avida Dollars, com el bateja el poeta Breton, Enric, en la nostra solitud antidaliniana d’un artista que no ens agrada, ni com a pintor ni com a home, idees, escàndols, tots hàbilment calculats per fer-se publicitat gratuïta. Això és el que deia als professors dels col·legis on encara continuo fent classes de plàstica infantil, estranyats del meu nul interès de parlar o pintar obres en homenatge a Dalí, autor gens edificant; no és pedagògic ni positiu per ensenyar posar per exemple d’artista ciutadà el Dalí, un veritable caragirat, oportunista i amoral total.

Davant de l’ofensiva mediàtico-publicitària dirigida per l’astut lobby de negociants i mitificadors del llegat dalinià, des del búnquer mercantil, el Teatre-Museu de Figueres, juntament amb tots els exsecretaris, col·leccionistes, amics, polítics, periodistes, literats, i fins i tot minyones, fusters, xofers, «palanganeros», pagesos i coneguts de tota mena han escrit llibres; els han fet interviews, reproduït fotografies, col·leccions de dibuixos, calçotets, mocadors, calces, orinals, condons: firmats pel Dalí…

Amic Enric! Tu, com a principal dirigent del grup de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que l’any 1976 col·lectivament vam retirar les nostres obres perquè a la nit, sense permís dels artistes gironins, responsables de l’Ajuntament de Cadaquès ens penjaren a l’exposició una obra de Dalí, titulada La Sirena Varada. No oblidem que l’expo realitzada primer a Girona i després a Cadaqués era dedicada a Carles Rahola (1976), escriptor català republicà, afusellat pels franquistes. Si els artistes de l’ADAG, unànimement, vam decidir anul·lar l’expo i deixar sol Dalí, fou, sí!, per raons ètico-polítiques: no volíem estar en la seva companyia, perquè aquest reaccionari, franquista i pompier, no podíem oblidar que quan afusellaren el seu amic García Lorca digué «Olé»; diuen que això és el mètode crítico-paranoic, que en el fons sols l’utilitza per fer el boig, per escàndol i publicitat davant de qualsevol esdeveniment històric i social. El mateix va fer quan van afusellar l’anarquista Puig Antich.

Amic Enric, aclaparat pel boom mediàtic de l’Any Dalí, pensava callar, ja que que pràcticament tothom ha oblidat, i justificat per excèntric i surrealista, com n’era de profundament reaccionari i anacrònic Dalí; regressió estètica davant de les innovacions estilistes i avantguardistes d´un Picasso, Miró, Tàpies, un amoral sadomasoquista ultraconservador en allò religiós, polític i humà.

Amic Enric, el que ha motivat a escriure’t ha sigut un llibre titulat Dalí, una vida perversa -que finament em decidís a fer una reflexió crítica sobre Dalí és perquè tu l’hauries escrita i, recorda, no en forma esbiaixada i personalista-, que ha fet Jaume Fàbrega, amic, crític d’art, i amb tu, un dels principals teòrics, activista de l’ADAG. Doncs, el sempre corrosiu Jaume s’ha atrevit a fer unes valentes declaracions sobre Dalí, dient que era el típic català, covard i venut. A més, amic Enric, el que ha reforçat la nostra crítica antidaliniana ha sigut llegir una petita biografia titulada Dalí, una vida perversa, de J. Castellar. Autor que retrata d’una forma clara, sintètica i desmitificadora els moments estel·lars de la vida, obra i escàndols de Dalí. També hem llegit el llibre Dalí visto por su hermana. Una altra que encara no s’ha fet és la del mecenes, i sobretot els secretaris de Dalí, esdevinguts tots multimilionaris, dirigits naturalment per la Gala, el veritable cervell del món mercantil dalinià.

A l’entorn d’en Dalí, mai millor dit, utilitzar la dita catalana «No hi ha un pam de net»: hi ha milers de litografies falsificades, firmades, milers de falsos objectes i centenars de pintures falses, segons el pintor barceloní Manuel Pujol, que assegura a J. Castellar, que inspira totes les dates d’aquest article, que de 1975 a 1981 havia fet 530 peces i que les obres d’imitació sobre paper havien superat el mateix Dalí!

Sóc un geni? Per Dalí, la resposta és sí. Ell no en té cap dubte, des que era petit. Així començava la delirant autobiografia daliniana La vida secreta de Dalí. Aquest llibre està escrit en l’estil del vell depravat Sade i del caòtic Lautremont. En el fons, com tot el que fa Dalí, és pur teatre i provocació, fa el boig, millor dit, el bufó al servei dels poderosos per justificar les seves ximpleries, per després passar el plat, vendre quadres, exclusives i productes de tota mena. Dalí, com després el seu deixeble A. Warhol, són els representants més cínics i vedettes de l’Art i artistes, productes promocionats per un màrqueting del permanent de la societat del consum, espectacle de la postmodernitat capitalista. De la qual Dalí, cínicament, no amaga «que va decidir fer fort una aprofitant-se de l’estupidesa de la gent». Per això retorna a l’estil neoacadèmic i pompier d’un Borguea. I també roba els bigotis d’en Velázquez per fer de fals pintor neocatòlic, neomonàrquic, cortesà del franquisme, del que pinta tota la família del Dictador i els futurs reis borbons hispànics. I per no pagar impostos, Dalí deixa com a principal hereu de la seva obra l’Estat espanyol. Que com a agraïment a la seva donació al geni el feren marquès de Púbol. El Dalí exsurrealista de Breton, excol·laborador dels corrosius films de Buñuel, morirà com a neofranquista, catòlic i reaccionari i bufó internacional. [Diari de Girona]