És l’actual delegat del govern espanyol a Catalunya. Una persona que, als darrers mesos, ha pujat un esglaó en la política local. Gràcies a la implementació de l’article 155 i un cop s’ha desmuntat el poder polític català, l’home ha pres una importància que mai no hagués imaginat. Fa les funcions que, en una altra època, feien els virreis. Intenta ser contingut en la línia conservadora i pragmàtica de l’antiga Convergència -estil que ha fet fortuna i en el qual també hi ha caigut el PSC-. Contenció dialèctica i seny a l’hora d’explicar bestieses a la plebs. Intenta moltes coses, intenta fer veure que mana, però no decideix res. Se l’entrevista sovint i, com lleial administrador ideològic, mai no perd puntada a l’hora d’amenaçar al poble català. Té ànima d’àngel exterminador. És conscient que passarà a la història com en un altre època ho va fer el Comte-duc Olivares, valido del rei Felipe IV, el 1640. Qui serà el nou Diego Velázquez i l’immortalitzarà en un quadre èpic? Millo és el representant d’un poder que al Parlament català només té quatre escons i, malgrat això, intenta fer veure que els pocs vots aconseguits a Catalunya suporten el discurs repressiu i cruel del poder omnímode i monàrquic de l’imperi. Accepta les premisses de governar, alliçonar i avisar sobre càstigs a la població catalana gràcies a ser fidel als Borbons. Millo però, també és humà i, s’emprenya quan els gironins no l’estimen i li diuen que és una persona non grata. Segueix la senda dels botxins que donen la volta al mitjó de la realitat per plorar amb llàgrimes de zarigueya mesetaria -en té la mirada- per presentar-se com víctimes que creuen que els ciutadans han d’estar agraïts a qui els atonyina i engarjola. Per això, es rebrinca i denuncia l’alcaldessa de Girona. Manté la clàssica escafa del xivato, la d’aquell que és capaç de delatar a qui convingui per estar a bé amb el professor. S’aventura que serà un personatge secundari encara que el facin guardià de la capsa de guixos o del passadís. És net i vesteix amb la pulcritud d’un viatjant del segle passat, a més, la seva imatge, desprèn sentor a colònia Puig i al post-afaitat amb Varón Dandy: el retrovirus de la naftalina que, durant dècades, va impregnar Girona. A Millo, però li passa una cosa inimaginable: és possible que la seva feina no estigui recompensada a la cort de Madrid -el seu partit rebenta de lepra i pus- i que acabi essent un més al piló d’escòria: excel·lent company de pupitre d’altres desferres polítiques com les faraones Alícia Sánchez-Camacho, Rita Barberá, Cristina Cifuentes o Esperanza Aguirre. Mòmies despistades que no van tenir el seny preceptiu de posar la mà a la caixa quan tocava. Impagables peces del museu que es construeix a Madrid: el de la corrupció. Relíquies d’un temps cremat. La història, com és natural, posarà la figura de Millo al prestatge que es mereix. Potser la música que més s’adiu amb el virrei és la del fantàstic Luís Aguilé: Es una lata el trabajar. La d’aquells que, malgrat els serveis prestat a la corona, mai no seran ministres. La servitud és molt llarga i, el ciri, massa curt.