Girona és una ciutat petita però culturalment parlant molt activa. Cada dia, a darrera hora de la tarda es succeeixen els esdeveniments: inauguracions d’exposicions, conferències i presentacions de llibres. El delegat de cultura és un home sofert per definició, en el seu nomenament hi va implícita aquesta condició inexcusable. Cada dia ha de desdoblar la seva personalitat per poder assistir a tots els actes al qual hi és convidat. Els delegats de cultura són gent culta, no podria ser menys pel càrrec que ostenten, però si no ho fossin tampoc passaria gran cosa: amb uns quants dies assistint a tot aquest reguitzell de lliçons de cultura comparada un acaba per fer-se un bagatge cultural, una cultura -podríem dir-ne- per delegació.

La resta de ciutadans en canvi no podem estar per tot arreu i per tant el nostre pòsit cultural es forma més aviat per decantació. Per exemple, l’altre dia vaig assistir a una presentació i resulta que vaig saber gràcies a l’erudició del Cronista Oficial de la Ciutat, el senyor Mirambell, que dels paratges del Calvari, entre la Torre Gironella i la Vall de Sant Daniel, en deien popularment «el Camprodon dels pobres». Els pobres, o sigui gairebé la majoria en la postguerra, no es podien permetre el luxe de viatjar a un lloc tan remot i exòtic com Camprodon. Aquesta imatge mental va fer sobreeixir les idees del meu cap una darrera l’altra.

En una època de succedanis, el Calvari era una bona elecció. Com a molt n’hi havia que podien arribar fins a la Garrotxa i encara gràcies. En aquella època, d’aquella comarca de la muntanya, en deien popularment «la Suïssa Catalana», potser per la verdor dels seus camps, l’opulència dels seus empresaris i per quatre vaques que pasturaven pel seu paisatge, vigilades de prop pels pagesos, no fos cas que algun estrany s’hi acostés amb males intencions.

Suïssa era encara una idea més remota, un indret utòpic i en pau enmig d’una Europa devastada per la guerra. Quan els gironins, l’any 1938, van rebre l’ajut del govern suís en un carregament providencial de medicaments contra la tuberculosi, van agrair-ho posant un rètol que deia «Plaça de Suïssa» a la plaça Marquès de Camps i un altre amb el de «Carrer de Ginebra» a la carretera de Santa Eugènia de Ter. 690 quilòmetres separen Ginebra de Girona, dotze menys del que ens separa de Madrid, però els delegats governatius no han vingut mai de Ginebra i en canvi si que durant molt de temps van venir de Madrid. Ara que són gent de casa hem d’aprofitar-ho, els exigim que vagin a totes les exposicions i sense demanar-los res a canvi. Però és la cultura de la delegació, un sacrifici que probablement va inclòs en el seu sou. [Barretades · Diari de Girona]

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions