Acabo de fer un pagament a un compte del Jutjat Mercantil. L’import, 9.500 € (nou mil cinc-cents euros). Fa anys, el qui us escriu, va estar demandat per un personatge gironí de cuyo nombre no quiero acordarme, al·legant que jo havia “copiat” un llibre seu, sobre la Girona vella… Llibre inexistent.

Va haver-hi un sensacional judici que durar tres hores llargues. Va arribar la sentència del Mercantil: la culpabilitat va recaure en mi per haver escrit el llibre.

La part demandada podia optar a rescabalar-se fruint d’uns eurets sense haver fet res de res. Al·legació a l’Audiència. El seu President va donar la raó de nou al demandant: per “danys morals”. Un servidor hauria de pagar la dita quantitat.

Va ser llavors, il·lús de mi, que vaig demanar ingressar a la presó. La contesta va ser “no”, la demanda era civil que no penal. No volia que tingués els diners, la mala persona, abans volia privar-me de llibertat. Però no varen anar per aquí les coses.

Els meus diligents advocats em varen manifestar el que jo ja intuïa: “declarar-te insolvent”… ai, fillets meus, i si no ho ets, què?… A pagar, i en el meu cas, com a gafe que sóc… vinga… a pagar. Estic tan emprenyat amb la Justícia. Es va aportar per part meva una prova que el senyor President ni en va fer cas i no m’ha tornat i ni ho faran mai. Es tracta d’una cinta de super8, passada a dvd, de 37 minuts de durada, en el que, l’any 1979, divulgo “un passeig per la Girona antiga”, amb textos que apareixen al llibre, que per a més inri han fet desaparèixer de les llibreries. Un llibre, un bon llibre, laudatori de la ciutat. El cas, per tal de no molestar-vos, és que en un principi, estem parlant de 2004, hi varen haver amb el demandant unes “idees” de fer un llibre conjunt. Al no ser realitat, innocent de mi, no vaig fer signar cap document de renúncia per part d’ell. Car ho he pagat tot. Penso que tingut molta mala sort. Ara, deixeu-me dir, amb mala llet, tal com s’ha d’anar avui dia, no crec en la justícia. I ho expresso amb violència.

Igual voldríeu saber els noms del demandant, dels advocats contraris i meus, els noms dels magistrats del Mercantil, el sheriff de l’Audiència… no ho faré, per tal de passar pàgina. I tots ells, ho repeteixo, tots m’han tret il·lusió, ganes de fer coses… el que em sap més greu es l’haver de conviure en una ciutat a la que he dedicat tantes hores de la meva vida, amb aquests estiracordetes, capaços de tot i de fer-me dir, tot plorant de ràbia: A mi no em fa por morir, però sí viure.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com