Durant aquest passat Temps de flors, a Girona, va tenir lloc una jornada de portes obertes; s’anunciava que tots els museus de la ciutat obririen tot el dia, fins a les 12 de la nit. I gratuïtament.

A la tarda vaig estar al Museu d’Art; per cert, hi havia bastant gent… al ser de franc… ho aprofitàvem. Eren les 7 tocades quan em vaig dir: ara toca anar a veure el restaurat Tapís de la Creació. “Mi gozo en un pozo”. A aquella hora de la tarda, una diligent empleada tancava les portes a l’entrada del museu catedralici. No hi era jo sol, sinó amb molta gent, principalment de Barcelona que esgrimien amb sorpresa: “No és avui el dia de museus oberts fins a les 12, són les 7 i poc més!” La noia de la Seu va contestar, una mica cansada: “Els museus, sí”. No en vaig poder estar de recriminar-la: “Escolta, si estic equivocat, rectifica’m, no és museu aquí?” I ella, amb rigor catedralici, va donar la seva contesta: “Sí, però és la Catedral”.

Justa la fusta

Vaig donar la contesta per vàlida. És la Catedral. Diferent en tot. Els altres museus, i no em fa rés citar-los, tots, oberts aquell dissabte: Museu d’Art, Museu d’Història de la Ciutat, Museu dels Jueus, Museu Arqueològic, Museu del Cinema… però al de la Catedral, no s’hi feia res d’extraordinari.

Entre mi vaig pensar que no són noves les sortides de to dels de la Catedral. M’imagino que igual els seus canonges tenien una reunió. Bé, en deuen haver tingut moltes al llarg de més de cinquanta anys amb un únic tema del dia, la retirada de la capsa de figues, segons Josep Pla, que és l’orgue al mig de la nau gòtica més ampla mundial. Un pegot que la ciutadania voldria veure fora, però deuen pensar a on ubicar-ho… no en va, el 1986, l’escultor Subirachs va dedicar el seu monument, a l’inici de les escales de la Mare de Déu de la Pera, als constructors de la Catedral, ja que també varen trigar només que cinquanta anys en posar-se d’acord en fer una catedral d’una sola nau en lloc de la prevista de tres.

I dins els atapeïts moments viscuts en diferents dies que un servidor va fer de turista al circuit inacabable de l’expo floral vaig sentir comentaris diversos… La dedicatòria d’una garrotxina, que amb el seu peculiar accent, ens va dedicar a tots els que habitem la Immortal: “Gironins, tot bé, llàstima que només us durin vuit dies la simpatia”. Segurament les seves paraules contenien quelcom de veritat.

I un darrer comentari, d’un de Can Fanga, en to pejoratiu: “No tornaré, per no poder fer cap foto en condicions i només veure gent i més gent, no cal que em mogui de Barcelona, ja en veig allà”.

I dic jo, estimats lectors: totes les masses piquen.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com