He fet una tria de notícies i articles, que sintetitzats originen el present treball. Abans de seguir, vull agrair a eldimoni.com la gentilesa en publicar-me aquesta nova crònica irreverent, que potser el dit periòdic no ho hagués fet. Anem passant pàgines. La següent selecció està feta per rigorós ordre numèric.

A la pàg. 5. Positivisme! Comencem bé! “Instaran l’Ajuntament a convertir el Call Jueu en Patrimoni de la Humanitat”. Fa vuit anys jo mateix vaig dir alguna cosa en un llibre meu, de mal record: “No es va aconseguir res… es va negar la nominació. No és acceptable que hagi quedat parat”. Bé, esperança ara!

A la pàg. 10. “La legitimació dels jutges i la classe política”, és un article del president de l’Audiència Provincial de Girona, la seva persona em treu de polleguera! I ho dic perquè de “jutges, advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, bé en aquest meu cas, de tres en tres! Això pel que fa els primers de l’abans dit titular, que dels segons, jo ja fa anys que a les eleccions -siguin quines siguin- voto Escons en Blanc. I si hi hagués en les properes algun antisistema com Beppe Grillo, l’italià, jo sense recança el votaria. A mi no em representen aquests personatges, tant els de Barcelona com els de Madrid i d’altres llocs.

Anem per la pàg. 29. Em considero un cronista apòcrif. I mai més ben dit quan el cronista oficial, és autèntic pel que fa a coses dels del Vaticà: “Cónclave o Conclave”. Aquestes disquisicions lingüístiques no em fan calor ni fred. A l’articulista el respecto, és un nonagenari. Ja he dit a l’anterior escrit virtual meu que jo crec en Déu, no en aquesta gent d’un Estat dins Roma, però el seu comiat no té desperdici: “L’Esperit Sant ja sap el que ha de fer. Nosaltres només ens hi hem d’encomanar”. Voldria donar un consell, si l’accepten, als de la Unesco, en referència al tema de la pàg. 5: s’encomanin al dit Esperit… “I a la Verge”, tal com deia un home que a la meva infància trobava anticlerical, no envà era de la F.A.I. (Federació Anarquista Ibèrica).

A la pàg. 52. L’entranyable història amarga del barri. M’encanta llegir tot el seu contingut, que segons opinió d’un historiador local de prestigi “és el primer llibre específic sobre la prostitució al barri de la Barca de Girona”. Per poc que pugui no deixaré d’anar a la presentació de l’obra. Segur que l’època daurada del barri va ser en la dècada dels 60-70, per la gran afluència de clientela variada. Seria precisament el 1970 que un servidor tot fent “vigilancia plaza”, anàvem dos soldats i un brigada militar, el qual deia: “vamos a ver como se alegran mis soldaditos en esos antros”. No passàvem del bar.

I el meu comiat, pàg. 54. “Boadella creu que els toros no tornaran a Catalunya”. I opino com ell: “Encara que el TC pogués dictar alguna resolució sobre el tema, no obeirien, com han fet amb la llengua”. Aquesta és la demòcrata Catalunya dels nostres dies! El que tot seguit reprodueixo, jo mateix podria haver-ho escrit, ja que coincideixo plenament amb el joglar: “Boadella va reconèixer la ‘seva frustració’ per no haver estat torero”. Jo, de ben petit, també d’aquesta manera ho manifestava, però torero a Girona, mal futur m’esperava!

M’encanta acabar aquesta crònica, en la qual he descarregat de veritat la meva adrenalina, reproduint la coincidència amb Boadella. Ell va fer referència al fet que va néixer en una regió que només s’ha dedicat a la cria de porcs.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com