Fins i tot el nostre Dimoni s’estripa les vestidures de marca contrastada a i també les de marca blanca. Gràcies a Déu, pels eugeniencs comptem amb un senyor, Llucifer -està documentat que vesteix bé-, cadascú té el seu Dimoni i no es tracta de competir entre poblacions que practiquen disciplines fàl·liques a veure qui la té més llarga. Disgrego.

Ràpid: s’acaba de demostrar a Mordor que la llei dels dementors és un puto fake. L’imperi de la llei de la Terra Mitjana, és una fil-fa. Ras i curt: primer s’acusa als hòbbits catalans de crims gairebé inenarrables i, després, gràcies a informes basats en elucubracions i no amb documents, enfilats per la Guàrdia Civil (Orcos), es diu: “ja trobarem de què se’ls ha d’acusar”. És l’antiga brama de, primer et foto a la presó i després, ja m’espavilaré per demostrar que alguna cosa hauràs fet. De cop al bot, un gir de guió. Ai las! Els acusadors s’adonen que, maleïda llei, han caigut sols al fangar de les seves misèries. Teranyina delicada, tramada amb els fil de la mentida. Estrany però real. La realitat d’hisenda no permet divagacions. I el gran inquisidor, un cop ha fracassat a Europa amb la seva obsessió de caçar la llebre gironina, de cop i, gràcies als seus, es troba despullat, amb la pólvora mullada i a més, en pilotes picades davant la història perquè qui el caça és un dels seus.

Foc amic.
Castell de cartes marcades.

Els dementors i qui els governen, tot sols, entren en una dinàmica espectacular de lluita ferotge entre ells. Gossos contra gossos, carronyaires contra gossos i també, la fabulosa síndrome dels escorpits. S’ataquen, es treuen les tripes públicament -espectacle repugnant i de gloriosa casquería-, devoren amb ànsia i, finalment, amb poc temps, desmunten l’eufemisme de la post-veritat. Un sofà en el qual estaven ben asseguts. No hi ha malversació. Intentar extradir al president de Catalunya per un rebuts de llum és lamentable. I la GC que es presenta com un col·lectiu desfavorit i que pateix els delictes d’odi, doncs, la GC, ha d’admetre una realitat, els seus caps els han fet passar per un ridícul de categoria -la matemàtica se’ls escapa-. La GC demostra que, quan toca repartir òsties tant se’ls dona si son iaies, hippies, forners o lampistes. I el CNI? Al servei de intel·ligència espanyol -oxímoron-, mentre incautava milers de paperetes, les urnes els passaven pel davant dels nassos. No poden assumir tanta ineficàcia.

Vet aquí la raó de tot. Per això, ara mateix, es divertit celebrar la guerra de perras entre Montoro i Larena, entre Cifuentes i Aguirre, un panorama, cada vegada, més interessant. Descomunal. D’aquesta ràbia, els catalans en sortirem mal parats, segur, però, mentrestant, ens n’haurem fet un fart de riure. Calla que això em recorda una cançó de La Sonora Dinamita, La Parabólica, que potser no té res a veure amb el que acabo d’escriure, sinó amb la grandesa de les metàfores festives, tecnològiques i absurdes que expliquen una època. La de riure!

Salut!