Confirmat: el Real Madrid CF ha pagat 96 milions d’€ al Manchester United per fitxar Cristiano Ronaldo dos Santos Aveiro, al juny de 2009. Ara centrem-nos en analitzar dues dades que apareixen en la frase anterior: 96 milions €, al juny de 2009 (si no el fitxava abans del 30 de juny havia d’indemnitzar Ronaldo amb 30 milions €).

Aquesta última data és la més preocupant de tot plegat: juny de 2009. Queden pocs mesos per a la commemoració dels 80 anys del Dimarts Negre de la Borsa. I, ara, precisament sembla que estem tornant a viure una crisi econòmica mundial bastant greu, segons els experts. Fins hi ha qui s’atreveix a afirmar que és pitjor que el crack del 29. Amb un atur i una desocupació que va augmentant cada dia.

Tot això molts ho consideren una fal·làcia pel fet que això ho fa una entitat privada com és el club blanc. Però aquí també hi ha una trampa: els diners surten d’algun lloc… Però de quin?

En les hemeroteques trobem com els diaris van informar d’un crèdit a l’entitat blanca de 76 milions d’€ per part de Caja Madrid. Per cert, entitat, que com totes les altres ha estat afavorida per la política proteccionista del govern i, que també com totes les altres entitats té moltes dificultats a donar crèdits als ciutadans angoixats amb la seva hipoteca.

Altres apunten a la presumpte relació existent entre Florentino i Robert Murdoch, un dels homes més rics dels món i que controla un gran nombre de mitjans de comunicació, i la seva mà dreta (Marc Rich).

En tot cas, alguns, tots i aquestes possibles formes de treure els diners, ho continuen considerant un negoci que una entitat privada fa en un mercat lliure. O tal com deien temps endarrere: laissez faire, laissez passer.

Repassem la cronologia del fitxatge que també mostra detalls interessants

Al 2006 va sortir elegit com a president del Real Madrid Ramón Calderón qui el va voler fitxar. Però va anar passant els anys. I quan més a prop veia el final del seu mandat, va aconseguir tenir-lo mig fitxat… però amb una clàusula: si no el fitxaven havien de pagar 30 milions a Cristiano Ronaldo. Els dos clubs conscients de les seves cartes les van jugar. Però va passar allò que no entrava en els plans de Florentino: el triplet del màxim rival, el FC Barcelona. Es tractava d’amagar-ho tot comunicativament parlant. I va començar la col·lecció de cromos neo-galàctica. El preu no resultava un obstacle per a un president disposat a gastar el que fes falta i el que demanaven els clubs pels seus jugadors.

Un altre argument que esgrimeixen els qui defensen la quantitat a pagar és que l’espectacle ha de continuar. Però amb la situació mundial actual, això em sembla del tot inadmissible. Defensen el panem et circenses, volent o sense voler. Política de l’època romana (i actual?) per amagar moltes ombres de la situació del moment.

En conclusió, el futbol és un espectacle. Però no tot s’hi val. I molts menys en nom de l’espectacle. I pagar certes quantitats en temps de crisi econòmica ho trobo indecent. Es miri per on es miri, no es pot justificar.

Joel Medir i Hereu
és estudiant de periodisme, exalumne de l’IES Santa Eugènia i veí del barri de Sant Narcís