No. No és que el teclat m’hagi jugat una mala passada i allà on titulo “col·laboracionistes” hagués volgut dir “col·laboratives”. El que sí que és cert és que voldria dir quatre coses sobre les autoanomenades “plataformes” –reals només a internet– i autoanomenades “col·laboratives”.

Per entrar en aquest exercici de neollengua cal repassar primer la definició de què i qui és un “col·laboracionista” i si el “col·laboracionisme” és o no una ideologia. Tirem de diccionari i descobrim, gràcies a l’Optimot, que sí, que el mot d’origen polític francès –collaborationnisme– descriu una “actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d’ocupació, propugna i segueix una política d’entesa i de col·laboració amb l’invasor.” La coincidència d’objectius amb el sistema dominant fa que els “col·laboradors” puguin obtenir guanys diversos, enriquiment o favors de l’enemic; també hi pot haver “col·laboracionistes” forçosos, que ho són per coacció o per por.

I ara anem pels “col·laboratius”. Des de l’aparició d’internet (o millor dit, des que ens deixen jugar a la xarxa), el país-territori-físic ha volat fet miques (sentiments a banda) i amb ell, els drets, els deures i el món que hem conegut (o que he conegut) fins abans-d’ahir. La posada en marxa de “plataformes” digitals de baix cost o cost zero que la tecnologia permet i que són anunciades com a eines a l’abast de tothom que permeten l’intercanvi de productes i serveis, pensades i creades per “compartir” en lloc de “tenir”: consumir, sí, però col·laborativament. A aquest “moviment” se’l reconeix mediàticament com a “economia col·laborativa”, malgrat els guanys sòlids (en euros, dòlars o bitcoins) que tal activitat genera als seus col·laboratius promotors amb domicili fiscal en països-físics col·laboracionistes.

Fa tres anys, la Unió Europea va redactar un dictamen que confessava que el consum col·laboratiu representa la complementació avantatjosa des del punt de vista innovador, econòmic i ecològic de l’economia de la producció per l’economia del consum que “suposa una solució a la crisi econòmica i financera en la mesura que possibilita l’intercanvi en casos de necessitat.” Més clar, estranyament en els euroburòcrates, impossible.

Finalment, l’exercici promès. Actualització 2.0 del mot “col·laboratiu” tot pensant en Uber, Cabify, Deliveroo, Airbnb et altri: “Actitud ideològica i pràctica de qui, en un territori virtual sotmès a un règim d’ocupació explotadora, propugna i segueix una política d’entesa i de col·laboració amb l’explotador; també hi pot haver col·laboratius forçosos, que en són per coacció o per por de quedar-se sense feina o ingressos mínims.”

En un proper capítol, parlarem de la webresistència o résistance 3.0.