Soc una dovella d’un pont sense aigua, d’un pont que aviat farà cinquanta anys que no és pont. Però mig segle de reclusió –primer a un solar desolador, després al cementiri de Santa Eugènia i, finalment, a uns sòrdids magatzems municipals– no és gaire temps si el comparem amb els sis segles llargs en què el Güell fluïa per sota meu amb una felicitat gens dissimulada. Si t’hi fixaves una mica, més que un riu era una barreja de línies i formes, de figures i colors. Res a veure amb nosaltres, les pedres que formàvem el pont gòtic construït el 1357 pel mestre d’obres Guillem Granollers. Una successió de rocs enllaçats que, sostinguts per una sola arcada, uníem el barri de Sant Narcís amb l’aleshores vila de Santa Eugènia. Arcs de carreus i pedra picada arrodonida que, amb l’ajut del morter, facilitàvem la circulació d’una banda a l’altra de les aigües mentre vèiem passar la vida per dalt i per baix, amb accions i moviments que contrastaven cruelment amb la nostra immobilitat. No és del tot cert, això, ara que hi penso. El pont es va moure més d’una vegada. Vam patir unes quantes inundacions i moltes pedres van desaparèixer riu avall. Però jo soc de les que van resistir-ho tot. Fins que van treure el pont, esclar. Llavors també em vaig bellugar. Per força. Per transformar la ciutat, van dir. El 1968, en desviar i canalitzar el Güell, el pont va perdre la seva funció i ens van desmuntar peça a peça. Just quan ens numeraven –curiosament em va tocar el 68– vaig sentir que l’enginyer del projecte deia que ens traslladarien al Galligants pel nostre valor arqueològic. Un altre home, no sé qui era, va comentar que a Monells havien demanat que ens reconstruïssin sobre el Rissec. Però la veritat és que des d’aleshores no han fet res més que tenir-nos amuntegades o, molt de tant en tant, moure’ns amunt i avall sense tornar a ajuntar-nos. Un avorriment.

Museu d’Història FOTO: ELDIMONI.COM

I això que jo almenys vaig ser de les seleccionades per passar uns quants dies en una exposició al Museu d’Història, i també vaig formar part del grup fotografiat fa set anys quan l’Ajuntament va refermar el compromís de recuperar el pont. El cas és que no havia viscut mai unes dècades tan ensopides. Ni quan era una pedra més de la muntanya ni molt menys quan era una part del pont i, mirés on mirés, veia passar fulles i persones, fruits de les hortes i deixalles, milers d’éssers i objectes que al llarg dels anys, en plena sequera o sota els efectes dels aiguats, em confirmaven que res no és permanent. Ni l’amor dels amants que se citaven al pont, ni els mateixos amants, ni els cotxes que amb prou feines hi podien passar i s’hi deixaven la pintura. Podria posar milers d’exemples, però tots confirmarien que l’acció ens amaga la raresa del nostre destí. Tot acaba canviant i algun dia, espero que ben aviat, l’acció devorarà la melangia. També confio que quan tornin a situar-nos sobre el riu tornem a suscitar llegendes amb galls remullats, pedres arrabassades d’altres ponts, velletes que invoquen el diable i fadrines que l’hi ofereixen l’ànima. Han trigat molts anys, però ara sembla que va de debò. Ben aviat refaran el pont entre els carrers de la Mare de Déu dels Àngels i de la Maçana. Tornarem a aportar un toc romàntic al Güell i deixarem enrere la manca d’aigua i de vida.