La cosa va de recuperar la sobirania o de perdre-la. De ser un poble amb tots els ets i uts, protagonista del seu destí, o que t’arrabassin la independència aconseguida en un procés democràtic. De ser Salt o de ser Medinyà.

Salt, un poble mil·lenari (citat el 988 quan Ermengardis llega al monestir de Sant Pere de Galligants la seva domus -església- de Santa Eugènia amb altres propietats a Salt), recuperava la seva independència municipal el 3 de març de 1983, l’havia perdut a tots els efectes l’1 de gener de 1975, l’any que és recordat per la mort del dictador Franco al llit i per les cinc penes de mort aplicades per aquell govern dos mesos abans de la desaparició física del militar colpista.

Va ser una dècada farcida de lluites saltenques -manifestacions, marxes, jornades d’estudi, manifestos, publicacions, còmics, empaties- per tirar enrere el decret (1968) promogut pel Consell d’Estat espanyol que havia emès un informe favorable a l’annexió; aquell Ajuntament de Salt va presentar un recurs i el Tribunal Suprem (1969) va suspendre provisionalment l’aplicació del decret, però finalment (1974) el mateix TS va dictar sentència a favor de l’annexió definitiva. Salt esdevenia perifèria de la capital de la comarca del Gironès.

Salt, independent

La recuperació de la independència de Salt -de can Tona a can Pixera- s’emmarca així en el tardo-franquisme, la flebitis del general, l’agonia d’un Estat autoritari, l’alegria de la desaparició del monstre, la trempera de la reinstauració de la democràcia, l’esperança que un nou país era possible, el compromís dels nous partits polítics amb els anhels dels veïns, de les primeres eleccions municipals de l’abril de 1979… i en la insistència dels saltencs per caminar lliurement cap al futur.

Medinyà, del 222 al 155

Medinyà, també mil·lenari (la primera vegada que surt citat als papers és amb una butlla justament de 1017), no ha tingut la mateixa sort. El 1972 va ser l’any en què aquest petit municipi -també del Gironès, però empordanès- va ser agregat via decret al poble de Sant Julià de Ramis. Aquesta diferència de tres anys entre les dates d’ambdues annexions i la diferència de pes demogràfic i la ubicació geogràfica van jugar a la contra de la recuperació de la independència dels medinyanencs fins al 2015 quan li va ser retornada la seva sobirania i es convertia així en el 948è municipi català, dels 712 citats a declarar per col·laborar amb l’1-O, i el 222 municipi independent de la demarcació de gironina.

El Parlament de Catalunya avalava aquesta decisió per la qual han lluitat els veïns i veïnes amb la complicitat dels conveïns de Sant Julià. Tot se n’ha anat en orris. L’Estat del PP va plantejar recurs contra l’acord davant del Tribunal Constitucional i aquest l’ha estimat (malaguanyat bonic verb!) el passat 13 d’octubre, dotze dies més tard de la data del referèndum per la república que va començar a rebre pals precisament al pavelló de Ramis. El 155 ha rematat -de moment- la independència.

És una situació que mereixeria ser comparada, per extreure’n les corresponents lliçons, amb l’actual de la també mil·lenària Catalunya en el seu conjunt.