La setmana passada es va celebrar la gala dels Prudenci Bertrana, que és com es coneixen els Premis Literaris de Girona. Una gala amb gent molt arreglada per l’ocasió. Les corbates, es camises i els vestits elegants van ser la tònica dominant. Tot i així, en aquests casos cal fixar-se en les excepcions.

Alguns joves es notava que portaven l’elegància com obligació formal i no pas per devoció. Però, també hi havia unes altres excepcions: uns quants artistes amb majúscules que circulaven per l’Auditori recordant, en certa manera, que la bohèmia encara existeix. Alguns prou coneguts i dels anomenats mediàtics com Adrià Puntí i la gran estrella de la nit: Lluís Gavaldà, guardonat amb el premi Lletra per la seva cançó, Me’n vaig. Gavaldà, precisament, va ser el protagonista del posterior sopar de tastets. Tothom buscava la foto amb el cantant d’Els Pets. Tant homes com dones buscaven tenir un selfie o un simple record amb ell, entre queixalada i queixalada dels tastets, bàsicament de peix, amb el curiós costum de posar-hi fideuà, cosa que constitueix tota una invitació a tacar-se els elegants vestits.

Un toc de nostàlgia en una gala, on aquesta paraula es va fer sentir directament i indirectament. Fins i tot a l’hora dels títols dels guanyadors. Però, hi ha diferents tipus de nostàlgia. La nostàlgia dels qui ja no són entre nosaltres com Modest Prats, homenatjat en aquest acte, que era present en les paraules de Joaquim Nadal. La nostàlgia dels vells records d’infantesa com el guanyador del Prudenci Bertrana, Antoni Pladevall amb El dia que vaig fer vuit anys. La nostàlgia dels vells sentiments perduts enmig del museu de la vida amb el Miquel de Palol de poesia per Ciència exacta de Manuel Forcano. La nostàlgia revisada en el Ramón Muntaner de literatura juvenil, amb un punt de vista diferent: la història de Romeu i Julieta després de la seva mort convertits en zombis. O fins i tot la nostàlgia com a arma política en el Carles Rahola d’assaig de Marta Rovira (banyolina, no confondre-la amb la política d’ERC) sobre com s’idealitza el període de la transició.

Tot i això hi ha una gran pregunta que sempre hom es fa quan hi ha aquest tipus d’esdeveniments: Quants dels assistents llegeixen habitualment? Quants hi van només per compromís social? O a la recerca d’un cert glamour? O de la fideuà?

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com, llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars