Potser hi haurà algú que pensi que frivolitzo. Però, us asseguro que parlo amb seriositat. Penso que administracions, entitats cíviques i col·lectius diversos, mitjans de comunicació, polítics i sindicats, així com l’anomenada societat civil hauríem d’endegar una gran campanya per intentar forçar els individus que assassinen les seves parelles i, després, se suïciden o, com a mínim, ho intenten, perquè ho intentin abans i, si pot ser, se’n surtin.

Si s’estimen més morir que veure la dona tranquil·la i lliure. Si s’estimen més morir que renunciar al dret de cuixa. Si s’estimen més morir que viure resignadament un fet trasbalsador però real, com el desamor. Si s’estimen més morir que acceptar que la seva parella no és una possessió, que té vida i sentiments propis, i autonomia i criteri per prendre les seves pròpies decisions. Si tot això no poden suportar-ho i volen deixar de viure, doncs que es matin d’entrada i tots contents. Ells no hauran de ser testimonis de com la vida continua al seu voltant i es desenvolupa en un escenari que consideren inacceptable, i les seves dones, fills, i familiars en general no hauran de passar por, dolor, humiliació ni ràbia, a causa de la seva actitud.

Seriosament, caldria una campanya de conscienciació adreçada a aquests individus. Fer-los entendre que són ells els errats, els malalts, els que ho tenen malentès i, en definitiva, els assassins en potència. Que ho analitzen i volen posar-hi remei, fantàstic. Se’ls ajuda. Que segueixen encaparrats i no atenen raons. Que l’única solució que veuen és assassinar els seus i posar fi també a la seva vida. Doncs que inverteixin l’ordre dels fets.

En aquests moments, en aquest tema, el món està ben girat (com diu Serrat en una cançó). Resulta que són les víctimes les que han de vigilar, les que han de marxar de casa, d’amagat i sense deixar rastres ni materials ni afectius, les que han d’anar atemorides pel carrer. Mentre els senyors amenacen, atempten, humilien, insulten, menystenen, assetgen i incompleixen ingènues ordres d’allunyament. I tan amples.

Sincerament, les coses han arribat a un extrem que fan que molts de nosaltres (gent normal del carrer) es plantegem veritables bestieses com a possibles solucions a aquesta plaga. L’actuació policial no funciona. La justícia, menys encara. I la implicació social és gairebé nul·la.

Les dones que són víctima de maltractaments masclistes no són les culpables. Encara que hagin posat banyes a la seva parella. Encara que vagin a treballar amb un bon escot o amb una faldilla curta. Encara que no sàpiguen cuinar. Encara que no tinguin ganes de rentar i planxar la roba del seu home.

Són ells, els maltractadors, els assassins, els que han de ser vigilats de debó, els que han de deixar la seva llar perquè constitueixen una amenaça i un veritable malson per a la seva família, els que han de ser buscats i empresonats. No puc entendre que tot això, en aquest cas, s’hagi de produir quan el mal ja està fet. Quan han mort la dona, o la dona i els fills, quan han escampat el dolor, i malauradament, no han atinat a suïcidar-se ben suïcidats.

Torno al principi. Si no són capaços d’acceptar les regles del joc, ni de viure en el petit món que els ha tocat, que es matin abans de fer qualsevol altra bestiesa. El món ho agrairà. Fem una campanya. On s’ha de signar.

Pepa Bouis
és periodista, subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i col·laboradora d’eldimoni.com
[Text facilitat per l’autora a eldimoni.com]