El passat divendres no vaig ni pensar que era 23-F. Ho he interpretat, a posteriori, com un retorn a la normalitat. Fa 26 anys del cop matusser del coronel Tejero, que va fer pujar als altars democràtics, en tan sols unes hores, al rei d’Espanya Joan Carles I El Campetxano.

No me’n vaig recordar en tot el dia. Ves per on. I això que és un dia en que tota la gent que en aquell moment ja havien acomplert els 18 us podran dir on estaven i que varen fer en aquelles hores de por, que van acabar en sortit l’heroi reial a les pantalles, ja de matinada. Aquell dia, els nostres polítics d’esquerres varen agafar una postura que ja no deixarien mai més: es varen posar de genolls darrera els escons, arrapats a la seva cadira. Però ja us dic, és tant normal, que ja no vaig pensar-hi.

El mateix divendres, al Centre Parroquial Cultural de la Cellera de Ter, -localitat germana de Santa Eugènia de Ter- un grup de muntanyencs dels d’abans, quan per anar a la muntanya a caminar no calia gastar-se una fortuna en roba i materials, ens varen presentar una pel·lícula -un documental- de l’expedició que varen fer l’estiu passat a una muntanya desconeguda de la serralada del Karakorum, al Pakistan, el Chogolisa.

	Imatge de l’escalada final al Chogolisa. S’han de tenir ganes de fer fotos a 7.000 metres! FOTO PER A EL DIMONI: RAMON ESTIU

El Chogolisa es un pic petit, de només 7.765 metres a la punta més alta. Rés a veure amb el seus companys d’alçada el K2, els dos Gasherbrums, el Broad o el Nanga Parbat, cinc dels catorze vuitmils del món a la mateixa serralada. Jo no n’havia sentit parlar mai. I segurament vosaltres tampoc. No us preocupeu, segons ens varen dir, no hi puja gaire ningú.

Jordi Bosch Barraca, un del grup dels expedicionaris, abans de la projecció, plantejava una qüestió: fer el cim de la muntanya és guanyar i no arribar-hi és perdre? La pregunta va quedar a l’aire.

El documental, fet amb senzilles càmeres multimèdia, la que la majoria de les famílies utilitza per filmar les gracietes dels fills i les BBC familiars, ens submergia directament a l’autopista del Karakorum, una pista forestal sempre serpentejant al cantó de barrancs insondables amb el riu Indus al fons i barrada a trams per esllavissades periòdiques.

Càmera en mà, arribàvem al camp base, amb els camàlics, les tendes. Els bidons de plàstic amb tot el material. Ens aclimatàvem a l’alçada i al gel. Ens meravellàvem dels glacials i dels pics. Ens familiaritzàvem amb les cordes i els ràpels, mentre sentíem de fons les cançons en urdú, acompanyades per percussió de bidons i de llaunes dels artistes locals.

De cop, pujant el Chogolisa

L’enorme desconegut. Neu podrida, massa tova. Un campament més amunt dels 5.000 metres. Molta pendent. Grans blocs de gel, els cèrecs, dificultant el pas. Un dels quatre que pugen, no ho veu clar, es retira. En Jordi, en Pep i en Ramon segueixen. Dormen, proven de dormir a 6.500 metres, en una tenda minúscula. Les imatges d’aquest moment, amb tots tres enllaunats a dintre del cubícul, podrien passar per Teatre de Guerrilla, són les més divertides. Després, més pujada, més gel, més dificultats. En Ramon abandona i espera als altres dos al mig d’una gelera ja passats els 7.000. Els altres dos segueixen. Les arestes que creuen, les pendents gelades que escalen amb dos piolets cada un, no tenen res a veure amb les fotos que han vist, són de 20 anys enrera. Al final, als 7.400, abandonen i tornen endarrere. Només queda baixar, i això és el més difícil.

Un cop ja al camp base, contents, es feliciten. Tothom està sencer. Si hi hagués més dies es podria reintentar un altre cop, però només amb un mes…

Pere Planes, Kim Bover, Xavier Robiró, Ramon Estiu, Jordi Bosch, Pep Permanyé, Meritxell Fontclara, Carles Piqueras són els protagonistes d’aquesta aventura. Els hi agrada muntar-se una vida de pel·lícula.

Per altra banda, com diu en Barraca, de res serveix pujar a dalt de tot, si després no es pot baixar per explicar-ho. Més d’un que prengui nota!