Enmig de tanta merda escampada últimament arreu d’aquest petit país, merda i clatellades de diferents menes, em plau molt fer públiques algunes bones notícies arrelades d’alguna manera al nostre Pla de Ter. No us penseu que anunciaré històrics fets socials o gestes humanes extraordinàries, ni tan sols el compromís de la nomeklatura gironina de tractar-nos com a perifèria que som però de manera respectuosa. Quan dic bones notícies no em refereixo, doncs, a aquelles coses que Eduardo Galeano diria que no acaben amb la pobresa, ni ens treuen de les misèries del 155 i del 135, com a mínim, ni socialitzen els mitjans de producció i de canvi camí cap a la República, ni expropien les ppopulars coves d’Alí Babá, entre d’altres, ni res per l’estil. Parlo, seguint acompanyat de l’uruguaià universal, de les nostres petites coses que desencadenen l’alegria de fer i la tradueixen en actes…

Coses com aquestes

1749-QUIRCH-VILAR-CASAMENT

D’entrada, cap a casa, en Pau Mesquita, emulant el mestre eugenial Jaume Prat i els nostres historiadors d’espardenya, ens localitza definitivament en Quirch Vilar i en Jaume Vilar tancant, de moment, l’últim episodi de la ja popular pedra 1752 de l’eugenienc carrer de Baix núm. 22 que després de ser ignorada i maltractada per més de dos segles i mig s’ha guanyat ja un futur millor. No cal dir que us recomano les lectures a eldimoni.com que han anat sortint sobre el tema per tal d’entendre millor el gran valor de les petites coses que fan poble malgrat no canviïn gaire el món.

Des de dimarts -20 de març-, la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona (UdG), en la vigília del seu 30è aniversari, ens convida a no mirar mai cap a l’altre costat davant la merda escampada i les clatellades que comentàvem a l’inici d’aquestes ratlles. Ens diuen: «A la Càtedra Ferrater Mora ens preocupa enormement la deriva repressiva que es viu a Catalunya i Espanya en els últims temps, amb una cruesa inaudita d’ençà de l’1-O. Per aquest motiu durant les properes setmanes ens hem proposat organitzar una sèrie de xerrades i debats sota el nom de Llibertats i repressió. Ens sembla cabdal que la universitat i la societat civil no acoti el cap sota cap circumstància i que puguem parlar obertament de qualsevol qüestió.» La Càtedra, que serà sempre nostra, professor Terricabras, salva els mobles d’una acadèmia massa tímida a l’hora de parlar obertament de qualsevol qüestió: no és molt bona notícia?

«Donar-ho tot sense esperar res a canvi és el secret de la veritable felicitat de les persones…» (d’Orlando Pineda, a la imatge) FOTO: EL DIMONI

I continuant amb noticies procedents de l’àmbit universitari ara ens traslladem a Nicaragua. El rector de la Universidad Nacional Agraria (UNA), Telémaco Talavera, president del Consell d’Universitats de Nicaragua (CNU) i assessor presidencial pels temes agropecuaris i educatius, ens convida a l’acte acadèmic de nomenament de Doctor Honoris Causa al president de l’AEPCFA i amic Orlando Pineda Flores. Cal dir que algunes persones de Salt i Santa Eugènia de Ter de l’AEPCFA, juntament amb joves universitaris de la UNA, vam formar part de la Brigada 30 aniversari, la primera a mobilitzar-se al Riu Wangki-Coco, l’any 2009, per tal d’organitzar l’alfabetització en llengua mískita a la costa carib nord nicaragüenca. Recordar també que, una dècada després, des de l’AEPCFA gironina continuem cooperant en els processos educatius i productius en benefici de les comunitats indígenes ramas del municipi germà de Bluefields. Aquest reconeixement al Maestro Pineda ho és també, doncs, a la cooperació gironina amb l’alfabetització del poble de Nicaragua en general i de les seves comunitats indígenes en particular. Ens podem felicitar, oi?

Tornem cap a casa: el nostre Ateneu Eugenienc es confirma com un plató internacional de prestigi de la mà de LGC FILMS. La Guerrilla Comunicacional ens fa saber que el documental Leo a la vida, recentment seleccionat al 39è Festival Internacional del Nuevo Cine Latinoamericano de l’Havana, Cuba, ha merescut també dues noves seleccions: al Indian World Film Festival de Hyderabad (Índia) i al Cineport International Film Festival d’Ahvaz (Iran). A punt d’iniciar-se, sembla, les obres que ens restituiran el pont del Dimoni enriquint el patrimoni de la ciutat de Girona, amb el documental de Juli Suárez s’obre un nou pont cultural, ara entre el plató eugenienc i el públic asiàtic. Una altra vegada aquests reconeixements internacionals, insuficients encara per obtenir el pedigrí necessari a casa nostra, ens emplenen d’orgull i ens animen a continuar recolzant aquestes petites coses fetes des de petits indrets que, Galeano dixit, poden canviar el món.

Pau Parra ja camina FOTO: P&A

I mentre anem canviant el nostre particular món intentem mantenir vives la memòria i l’esperança: com el passat dissabte -17 de març- participant en la 2a Ruta de l’Exili i la Memòria que, organitzada per La Guerrilla, ens va portar a Rivesaltes (Rosselló) i Agullana (Alt Empordà) de la mà de Mon Marquès; d’Eloi Torrents, al Memorial du Camp de Rivestaltes; i del professor Enric Tubert, al poble empordanès. La bona notícia és que se’ns va confirmar la 3a i última ruta, Ruta per la Girona Bombardejada -per al proper 7 d’abril- on segur que en algun moment mirarem cap al municipi de Pla de Ter (sí, municipi i tan independent com el que més, malgrat la desmemòria gironina).

I tanco aquest recull. Un altre Pau, l’últim soci de Parras&Associades, ha aprés a caminar… A poc a poc, titubejant, i amb alguna morrada de tant en tant, més o menys, i figuradament, com el seu avi… Però ja camina per la vida dempeus i mirant l’horitzó pensant potser en la bondat i la justícia del seu particular viatge a Ítaca. Un immillorable començament de la primavera, no?