Xerro a El Dimoni des de l’acràcia absoluta. Ulls de miop que expliquen un relat: a favor la gent que es manifesta pacíficament i en contra de l’Estat. Defensem els drets civils. M’explico: corre la brama que, Arran, a banda d’haver publicat cartells i rebentat rodes, derivarà en un escamot armat. Armat vol dir còctels molotov, encendre mobiliari urbà i muntar barricades. Armat també vol dir que algú tingui una pistola. Cap arma no ens servirà per a res. Armat vol dir tornar al segle passat. A tot allò que va ser potent, el pistolerisme sindical, la guerrilla i -també- més endavant, la selva sud-americana. Tots han plegat. Allò que hi va haver a Europa, l’ETA, les Brigades Roges o la Baader-Meinhof -Terra lliure-, les guerrilles urbanes d’Europa, què en queda? Eren revolucionàries? Segur que sí. I Sendero Luminoso, que volia? Per arribar a on? Els moviments a l’Àfrica eren impressionants. També hi havia els palestins que exportaven la revolució a Europa. Encenien París posant bombes. La idea del Che Guevara: muntar un Vietnam en cada país, es va estroncar i enfangar. Ell va morir enfangat. Gent de cada país, la guerrilla -el mite-, paramilitars, mercenaris i la mala estructura dels Estats en fallida que actuava des d’un punt capitalista. Res no il·luminava la Cuba alliberada d’un dictador. Els guerrillers. Els sandinistes van guanyar la guerra, tenien suport de la Unió Soviètica i van haver d’admetre que la gent votés. Les companyies petrolíferes o del coltan -l’or actual-. Semblava que el capitalisme i el comunisme lluitaven a Europa o a l’Àfrica i a l’Orient, per qüestions ideològiques. Mentida. Va guanyar i per golejada el capitalisme. Som d’una generació que vam veure caure un imperi indestructible. Els Estats defensen el caler i s’aprofiten dels països febles. Els països febles són els mateixos que fa quaranta anys -esperen que la SIDA i altres malalties acabin amb la població-. Els xinesos han entrat a l’Àfrica. Invasió descarada. Continuen essent els països de quan jo tenia catorze anys. Biafra, el Congo Belga i Bangla Desh. Ara, els musulmans, una població declarada terrorista i que mai se’ls ha considerat ciutadans al països on viuen de fa segles. Se’ls s’extermina a Myanmar, l’antiga Birmània. Si els morts són musulmans, occident ho celebra. D’allò que se’n va dir tercer món, és el graner del futur del primer món. És senzill entendre que ningú s’ha de rebotir amb violència. La raó, de vegades no és raonable. Liar-la en contra de la policia potser comportarà alguns rèdits. Venen més tropes de fora i les faran servir. És la llei. Sempre hi ha una llei superior i, els catalans, pel fet de ser-ho rebrem hòsties d’arreu. Durant aquesta treva ens hem d’armar en vistes al que pot venir. El que hem aconseguit els catalans: resistència passiva, és la millor arma. Tot se’n pot anar en orris si un escamot ataca la Guàrdia Civil. Xerro des de la passió i la contenció absoluta i en contra qui algú pensi que la revolta violenta és una solució. Mai no ho serà. La ràbia hi és i encara pujarà de grau. No cal manifestar-la com els feixistes: a hòsties i inclús entre ells. Creuen que ens han guanyat, actuen amb una realitat específica: som una colònia que cal apaivagar amb policia, exèrcit i jutges. La llei els empara, tots som delinqüents. Escric aquest text per asserenar els ànims i, explicar que, encara que dolgui, tenim la raó de la nostra part. Catalans enfront de l’abús de l’Estat. No hem de contestar de manera violenta, encara que hi hagi ganes. Aquesta és la nostra força. I peti qui peti, perquè de petar petarem tots. Hem de continuar amb la resistència passiva i la insubmissió. Una arma tonta però que a la llarga acaba funcionant. No es descarta la intervenció de l’exèrcit. És temps de barricades morals i, el carrer, encara que estigui ple de tanquetes i soldats, és nostre. Qui l’encengui seran ells.