Fa tretze dies, tres autoritats culturals de ciutat (de Girona) van signar dos articles diferents en la premsa escrita local que portàvem (oh!, casualitat!) el mateix títol: Cultura prescindible?. El primer, a El Punt Avui, tenia l’autoria compartida de Carles Ribas, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, i Francesc Ten, director dels ST de Cultura a Girona. El segon, l’endemà, al Diari de Girona, anava signat per un tal Joan Pluma, sense especificar ni ofici ni benefici de l’autor; no calia, tothom el coneix prou: va ser regidor de Cultura i director de Patrimoni Cultural de la Generalitat. No hi estem acostumats, a tantes explicacions.

Que aquestes tres autoritats tinguin la bondat de seure davant els seus ordinadors respectius per redactar sengles words, negre sobre blanc, és que alguna cosa ben grossa ha succeït al municipi capital: el sempre aplaudit Ramon Llorente, amb la unanimitat de tots els presents als plens en què el defensor de la ciutadania gironina presenta la memòria anual de la seva sindicatura, l’havia dit grossa. Molt i molt grossa.

On és el vídeo d’en Llorente?

He anat a la pàgina web de l’Ajuntament on aquest publica tots els plens (de més de cinc hores!) de la corporació (youtube.com/gironatv/videos) i he trobat penjat el de l’11 d’abril -quan la Mancomunitat de Santa Eugènia·Can Gibert va preguntar al ple si Demanem massa? en relació amb la divisió del territori històric d’aquest antic municipi- i també he vist publicat el del recentment passat dilluns, 9 de maig. Ni rastre del vídeo del ple extraordinari del 28 d’abril on Llorente va preguntar si “la cessió per conveni a una empresa privada, sense concurrència, igualtat i publicitat, de l’organització de Temporada Alta, és totalment legal i jurídicament impecable?”, i també si “en aquests temps de dura crisi social, està justificat dedicar milers i milers d’euros a la cultura, posant en mans d’una empresa privada aquests diners?; s’han fixat bé les prioritats?; si la ciutat són les persones, essencialment, no s’haurien de replantejar aquestes subvencions?”. Espero amb candeletes el vídeo, les respostes i no la metafísica de les tres autoritats.

La premsa ressaltava una qualificació emprada pel defensor: “prescindibles”, aplicada als “espectacles” o a les “activitats culturals”, que amb això no hi consens periodístic, subvencionades amb diner públic. No faré aquí i ara una defensa aferrissada de la cultura tota, de la popular, de l’elitista, de la que entenc i no, de la que no em diu res, de la tradicional, de la que m’avorreix, de la de l’aigua, de la que em fa trempar, de la que m’omple i de la que em buida, de la visual i de la sonora, de la que em motiva o senzillament m’entreté, de la digital i de l’artesana, de l’arquitectura i la reconstrucció, de la perifèrica i de la central… que em perdo. I de cap de les maneres vull entrar en el fals joc plantejat per les tres autoritats citades. Tinc molt clar que només es respecta el que s’estima, i només s’estima el que es coneix, i el coneixement és cultura i punt.

Totxo i cultura o sous i ous

El que vull deixar per escrit és que allò únic que és prescindible són les autoritats de la cosa. I no és una metàfora. L’anterior director de Cultura de la Generalitat a Girona, Antoni Baulida, va jubilar-se el 30 de setembre de l’any passat i fins a la presa de possessió de Ten han passat gairebé set mesos… i ni ho havíem notat, ni jo ni la cultura. Al llarg de tot un mandat municipal de quatre anys i el primer any del present, la ciutat dels quatre rius i una séquia no ha tingut cap regidor amb cultura, la gestió era a l’alcaldia i a la rica gerència. Durant aquests mateixos anys, el flamant Consell de les Arts i la Cultura de Girona, ni s’ha reunit ni ha piulat… i jo que no m’hi havia fixat. Que l’actual regidor d’això en estat pur, Ribas, provingui de l’àrea d’Urbanisme i del Tren o que Pluma hagués saltat de Cultura a Urbanisme i, fora del govern municipal, al dels millors, a cultura de nou, no deixa de ser simptomàtic… dóna per a una novel·la subvencionada si hi afegim, a més, que un anterior director de Cultura, Josep Quintanas, va iniciar-se com a regidor d’Urbanisme in illo tempore, també. I una línia més per recordar en aquest mateix paràgraf novel·lat és que Ten ha aterrat als ST de Cultura després del batibull Ballesta, ja que fins a aquell moment tenia el càrrec de confiança de coordinador d’arts escèniques de l’Ajuntament. Totxo i cultura, càrrecs i agraïments, sous i ous!

L’1% cultural, prescindible?

Fins aquí una pinzellada casual sobre els que es pregunten si la cultura és o no prescindible. El que preguntaria jo a les autoritats és que han fet per reclamar a l’Estat l’1% cultural (en euros) sobre les obres públiques realitzades a Girona -de memòria, tres: les de la frontissa del Riu Güell, passant per les obres inacabades del TGV al barri de Sant Narcís o el faraònic pont sobre el Ter-?; quin retorn hem rebut els ciutadans en productes culturals als territoris afectats, recuperats de l’Estat per llei?; hi ha transparència en aquesta transhumància?; s’hi posen o s’hi han posat les nostres autoritats en alguna ocasió per reivindicar-lo? I per acabar amb els tants per cent: les autoritats locals de la cosa han fet aprovar mocions o directives sol·licitant la rebaixa del 21% d’IVA per a la cultura?; la solució és a la bescanonina? O és demanar massa, també? En ocasions malpenso i arribo a la conclusió que aquestes autoritats, en general, estan més que res per allò gutural. Bon profit!

Ah!, pregunta final local eugenienca: la rehabilitació de la fàbrica Marfà es va realitzar en el marc del Pla de barris de la Generalitat de Pasqual Maragall (que per cert, encara no ha abonat als municipis respectius); amb diner públic (autonòmic i municipal) ha passat de ser d’un espai de barri* a un equipament de ciutat a -finalment- ser ocupat (llogat?) majoritàriament per una escola privada de música avançada i so. [Del sobrecost cultural del xalet Tarrús ens en riurem plegats quan paguem -tots els gironins- la factura de les campanes: l’experiència Pluma avala la predicció.]

Tot recordant Jordi Vilamitjana

Aquest passat 9 de maig va fer dos anys que l’amic Jordi Vilamitjana i Pujol va morir. Quant que trobem a faltar el mestre! Pocs dies després del seu traspàs, la revista de debò**, publicava el que podria ser el seu penúltim article, Somiar Girona. Aquí, un paràgraf, per acabar:

“Per somiar Girona, el primer que s’ha de fer és contemplar-la. No a tocar façanes de pedra, ni tan solament des de l’altra banda del pont de Pedra; Girona s’ha d’observar i entendre des de la perifèria, des dels antics pobles i barris on viu la gent. Vull dir que el Barri Vell ha esdevingut la Girona turística i administrativa; però la Girona dels gironins és en els barris i pobles que la configuren.”

* Visca la Biblioteca Salvador Allende, la seva gent i la seva feina!
** de debò (núm. 11, de juny de 2014),
editada pel grup municipal ICV-EUiA a l’Ajuntament de Girona