Dues coses. Una, pura estadística. L’altra, pura descripció. La primera té a veure amb la insistència declarativa dels del 155 que reclamen una alta participació en les eleccions del 21-D per tal que la majoria silenciosa faci sentir la seva veu en unes urnes legals (per imperatiu), vinculants i amb garanties. Ho diuen així per menystenir les urnes de l’1-O oblidant-se (conscientment) que la comparació s’ha de fer amb les darreres autonòmiques del 27-S de 2015, legals, vinculants i amb garanties. Aquestes urnes varen atreure el 74,95% del cens, una abstenció del 25,05% i el total de vots blancs i nuls va ser el més baix de la història, 0,92%.

En el període 2015-2016 es van celebrar eleccions autonòmiques a totes les comunitats espanyoles i dues de generals (recordeu?). El 75% de vots emesos recollits per Catalunya el 2015 no ha estat superat per cap d’aquestes conteses electorals: les menys participatives, les illes (el 58,72% a Balears i el 60,99% de Canàries); a la franja d’entre el 62,21% i el 68,90%, vuit comunitats i les dos eleccions espanyoles; entre el 70,97% i el 73,36%, les restants sis comunitats, essent Extremadura amb aquest 73% la segona en participació per sota de l’aclaparador 75% català.

En aquest darrer tant per cent trobaríeu el meu vot. Un vot de qualitat. Sí. Era la primera vegada que exercia aquest dret amb unes urnes legals, vinculants i amb garanties. Ja m’enteneu. No, no va ser per una qüestió de haver assumit la majoria d’edat recentment, què més voldria! Els llibertaris sempre hem tingut un cert recel a delegar la sobirania (petita i personal, intransferible) mitjançant l’acte de dipositar una papereta en un cubicle, tal vegada per allò de que si les eleccions servissin per a alguna cosa el sistema les prohibiria. La reacció violenta de l’Estat davant de l’1-O va fer que aquesta vella màxima àcrata es confirmés col·legi a col·legi. Va ser una de les lliçons d’història social més potent que m’han impartit mai (cops de maça inclosos).

Quan aquest diumenge El País titulava un reportatge afirmant que Los catalanes contrarios a la independencia hablan menos de política, responden menos encuestas y dicen sentirse incómodos al expresar sus ideas ho feia des de la més absoluta mala fe (ja no és una qüestió de periodisme, diguem-ho clarament): 75%! Sobre el que és i com es conforma l’anomenada “abstenció estructural” hi ha un grapat d’estudis (Panorama de la abstención electoral en España, de Manuel Justel, p.ex.) i un altre grapat de possibles solucions (Participació i sistema electoral: propostes per al debat i Participació ciutadana i govern local: els Consells Ciutadans, editats per la Fundació Jaume Bofill, el primer amb textos de Jordi Sànchez i el segon, coordinat pel mateix Sànchez).

I per acabar, pura descripció. A l’Hora 25 de la cadena SER (no confondre amb La hora 25, pel·lícula d’Anthony Quinn i Virna Lisi, de visionat obligatori), Àngels Barceló convida a tres històrics sindicalistes antifranquistes (tot homes, tots fundadors de les Comissions Obreres, tots del vell PCE) sota el títol (així consta en el web de la ràdio on es poden escoltar els trenta minuts del programa) de Nosotros sí fuimos presos políticos recollint les opinions ja escrites per Julián Ariza o Justiniano Martín (aquest amb un text que lloa Paco Frutos pel seu parlament a Barcelona de fa uns dies, article que acaba amb un “Y yo sí fui preso político”, dies abans al mateix El País).

Res, que llegeixen o que rellegeixin Autobiografía de Federico Sánchez, de Jorge Semprún. La solidaritat, ni entre la nomenclatura. En el mateix programa de SER, Gerardo Ruiz-Rico, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Jaén, conclou (i no queda recollit en el text de la web i sí a l’àudio) a tall de forense: “la democràcia és incompatible amb l’existència de presos polítics”. Bueno, pues molt bé, pues adiós.