Hi ha coses que quan un va al metge ja sap que li dirà. Una d’elles, a partir de certa edat, és aquella que cal caminar. L’obediència no és el meu fort però, de tant de tant, no pot fer mal. Així que ja em tens, una rara tarda de maig sense pluja, agafant els trapaus i cap a donar el vol. Aquest cop, opto per un dels exercicis que més em plauen. La cosa consisteix en travessar la ciutat, anar recorrent diferents barris, carrers i places. No es tracta només de fer una mica d’exercici físic, és una experiència de geografia sociològica, de respirar ciutat.

Tot fent camí d’Est a Oest, ara més ràpid, ara més lent, ara m’aturo a xerrar amb algú, ara bado amb un rètol o aparador i anar fent. No sé si el metge es refereix ben bé a això, però, de fet, caminar ja camino. Porto ja uns tres quarts d’hora quan arribo al parc Núria Terés i Bonet. A aquella hora de la tarda està força tranquil. M’assec en un dels bancs, entre sol i ombra. Això darrer no ho dieu al metge. Des d’on soc veig la placa dedicada a la Núria. Penso en ella. No havíem parlat massa vegades, només coincidíem en algunes manifestacions o concentracions i en ocasions puntuals. Però hi ha un fet que recordo sovint. Va ser el 9 de novembre de 2014, sí el famós 9-N.

Jo era a l’Institut Santa Eugènia on hi feia de voluntari (no ho digueu a segons qui) per a les votacions. Cap al migdia, va venir la Núria amb l’Albert. Tots estàvem prou emocionats aquell dia. Durant un moment les nostres mirades es van creuar. Brillaven, els ulls ens brillaven. No calia paraules. Allò era un espectacle on els protagonistes eren la gent de Santa Eugènia de Ter. Persones que venien a votar sí, i algunes que optaven pel no. Persones grans, molt grans, acompanyades per néts o besnéts. Persones provinents d’aquí i d’allà. I allò era una festa, era una ciutat, era un poble. Una festa de colors, de diversitats, de convivència, de llibertat i de democràcia. Ara, encara recordo la brillantor dels ulls de l’enyorada Núria. Ara, m’entristeixo quan es persegueix i es malparla d’aquella jornada de màxima expressió democràtica de la ciutadania, del poble, entès en el sentit més noble del terme. I m’entristeixo encara més quan veig els esforços desassenyats per trencar la bona convivència que hem tingut sempre.

Mentre penso tot això, uns nens juguen a futbol a la pista de bàsquet. A la de futbol, els operaris municipals treuen les tanques metàl·liques. Al tauler de les cistelles hi una rètol adhesiu on s’hi llegeix: Fem ciutat! I mirant els nens que hi juguen a sota, penso que fer ciutat també és això. Jugar, gaudir dels espais públics. Una alcaldessa una vegada amb va dir: “els espais verds són el balcó de les persones que no tenen balcó”. El parc, la plaça, és també el respir de qui viu en habitatges que no li permeten de tenir-ne. És l’espai de trobada de tothom, sense exclusions. Crec que la Núria, allà on sigui, deu estar prou contenta de veure que el seu espai, és un lloc per a conviure, és un lloc per fer ciutat.

INFOGRAFIA: JAUME LLORENS (ELDIMONI.COM)