A “quina cosa no fan i s’ha de fer?, pregunta Daniel Bonaventura (DdG) a Ansesa Gironella, que contesta: – Estudiar seriosament i dedicar un espai gran a l’etapa artística que va de Torres Monsó -que podem situar a l’any 1940-, fins al 2000. S’ha de materialitzar el llibre Art, política i societat en la derogació del franquisme, de Narcís Selles; han de fer una exposició basada en els continguts d’aquest llibre”.

El número 24 de la revista Brumaria de Madrid, s’ha publicat un monogràfic titulat Arte y transición, escrit per quinze dels més importants crítics d’art de l’Estat espanyol i coordinat pel seu director Juan Albarrán; entre els col·laboradors destaquem el gironí Narcís Selles, un dels historiadors més innovadors i compromesos políticament de la nova historiografia catalana. Entre la seva nombrosa obra crítica, assenyalaríem la seva monumental biografia intel·lectual d’A. Cirici Pellicer, i un segon llibre Viure l’art. Transformar la vida, recull dels principals articles de l’esmentat Cirici P.

La lectura de l’assaig de Selles a Brumaria: De transiciones, desplazamientos y reformulaciones. Arte, derogación del franquismo y mutación capitalista, ens ha portat a reflexionar sobre l’interès de l’obra d’aquest historiador gironí que fa anys que coneixem i del qual hem llegit tota la seva rigorosa producció crítica.

Aquest és el segon article que en poc temps escrivim sobre la transició espanyola; l’anterior estava dedicat a un llibre del periodista barceloní Guillem Martínez, que també té un magnífic assaig en aquest monogràfic de Brumaria, titulat C.T. Treintaycinco años de cultura española. Descripción, estupor, temblores y un ejemplo barcelonés de como fué desactivada la cultura en la transición.

I tornant a Selles, aquest ens fa una anàlisi global de les crisis del capitalisme, des de l’art d’avantguarda a la postmodernitat dins l’Espanya postfranquista sense ruptura amb l’antic règim, i la reconversió de les classes i poders que es beneficiaren de la dictadura; ens parla doncs, de les plurals transicions democràtiques artisticoculturals a Catalunya, Barcelona i Girona essencialment, estudiades des dels grups alternatius més contestataris, com l’Equip de Treball, la seva evolució, plenitud i el retorn dels artistes a l’individualisme i el desencís; i de Girona, destaca els tres anys de muntatges de la famosa ADAG (Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona) i dels seus dos teòrics, l’Enric Marquès i en Jaumó Fàbrega; i a continuació cita al Grup Praxis 75, format per un servidor i en Bep Marquès, que durant més de deu anys vam desenvolupar treball de crítica compromesa amb les diferents organitzacions i moviments de la societat civil gironina; materials que ha servit perquè en Narcís Selles fes d’estudiós i comissari d’una recent exposició amb catàleg del Grup Praxis 75, titulada Una guerrilla comunicativa que fou visitada per més de deu mil persones.

Fa pocs dies, en una entrevista al Diari de Girona -la de la citació que encapçala aquest article-, l’artista Ansesa Gironella demana que, a Girona, dirigits per en Narcís Selles, s’haurien d’organitzar -pensem- diverses exposicions que estudiessin i exposessin d’una forma plural totes les tendències artístiques gironines des de l’any 1940 al 2000; declaracions a les quals donem total suport.

El problema és que al superpolititzat Selles li interessa en excés l’art col·lectiu amb alguna gran càrrega de contestació social. I al final del seu article es lamenta “de l’etern retorn dels artistes a la subjectivitat, a l’art per l’art” o art al servei de les classes dirigents de cada època…

Però, amic Selles: quina altra alternativa ens queda als artistes per poder seguir sobrevivint-creant-venent, com deia Leonardo recercar un mecenes, un galerista -multimilionaris com els actuals capitalistes a Barcelona- el Sr. Vilacasas, a Girona, el Sr. Vidal de la Fundació Valvi. Encara que les millors són les fundacions de la Caixa Bank, o del Sr. Botín, del Santander, la Telefonica, Coca-Cola, i els Guggenheim, etc, etc. [Diari de Girona]